Quan vaig arribar a casa, després del congrés de Madrid, em vaig trobar una sorpresa molt desagradable. El pobre Wherter m’esperava, prim i famolenc, miolant desesperat per una mica de menjar. En aquell moment vaig maleir els ossos del poca-solta del meu veí. Només li havia demanat que se n’encarregués mentre fos fora; que el gatet tingués menjar al bol i aigua neta cada dia. Si arribo a trigar una mica més me’l trobo mort. El malparit m’ho havia de pagar d’alguna manera.
Al començament, quan vaig mudar-me al nou pis, el senyor Peralta, el veí del replà, em va semblar molt normal, amable i fins i tot educat. Una primera impressió que el temps va anar esvaint completament. No era gens infreqüent que, quan jo arribava a casa al vespre cansat d’una dura jornada, el senyor Peralta, sense pietat, truqués a la porta de casa per a consultar-me qualsevol dubte legal. I sempre en tenia, de problemes jurídics per a consultar-me: l’augment del lloguer, la repercussió dels impostos sobre la renda, les declaracions tributàries, alguna baralla que havia arribat al jutjat
—aviat em vaig adonar que era un busca-raons—, etc.
Per al meu veí, jo era la solució perfecta a qualsevol problema jurídic; un advocat al costat de casa i sense cap cost per part seva. Naturalment, entenia que els meus serveis eren gratuïts i que era la meva obligació prestar-los-hi de bona gana, perquè formaven part de la bona relació que han de tenir els veïns i de la necessitat d’ajut mutu. Per tot això, no vaig dubtar a confiar-li la cura d’en Wherter mentre m’estava al congrés jurídic. Així em compensaria d’alguna manera les hores de descans que m’havia arrabassat mentre jo resolia els seus temes.
Per sort, en Wherter es va recuperar aviat de la carpanta passada i va tornar a ser el gat llustrós i sa que sempre havia estat. Per aquest motiu vaig descartar una venjança violenta i també l’enfrontament directe. A més, el veí era fort, un tipus acostumat a cercar brega, i no m’interessava pas barallar-m’hi. Malgrat tot, jo estava resolt a tornar-li la malifeta, però no sabia com podia fer-ho adequadament. No va trigar a presentar-se l’oportunitat que esperava.
Un bon dia, el meu veí em va convidar a entrar a casa seva. Era un fet bastant insòlit, perquè era un solitari recalcitrant i molt desconfiat. Aviat, però, vaig entendre el motiu d’aquella inesperada hospitalitat. El senyor Peralta volia presumir de l’estada que acabava de fer a Istambul. Mai no havia anat enlloc perquè és molt gasiu, i a més creu que sortir a l’estranger és perillós, però el viatge li havia tocat en un sorteig de La Caixa i no va voler pas desaprofitar-lo. Molt content, em va explicar amb tots els ets i els uts les anècdotes del viatge, que més tòpiques i avorrides ja no ho podien ser. Sobretot, em va ensenyar, tot cofoi, els souvenirs que s’havia emportat d’aquelles terres. Tot eren rampoines de gust més que dubtós, que ell assegurava haver aconseguit a bon preu a força de regatejar, com un gran expert, amb els venedors del Gran Basar. El bo del cas, però, va ser quan em va ensenyar les cortines del bany. No tenien res d’extraordinari, eren unes simples cortines amb un dibuix lleument oriental. Em va dir, satisfet, que se les havia emportades d’amagatotis de l’habitació de l’hotel Màrmara.
Va ser llavors quan, com una revelació, vaig tenir una idea per a venjar-me degudament del veí. Aquella mateixa nit vaig enviar un e-mail a en Pamuk, un amic d’Istanbul, per explicar-li els detalls de l’operació i demanar-li ajut, del tot imprescindible.
Quinze dies després, un divendres al vespre, quan tornava de la feina, vaig veure que el senyor Peralta m’esperava a la porta de casa. Estava pàŀlid i ullerós; l’angoixa se li dibuixava al rostre. Amb la mà tremolosa, el veí em va atansar una carta i em va demanar que la llegís i li digues el meu parer. Necessitava que ho fes de seguida, perquè s’havia posat molt nerviós en rebre-la. Amablement, li vaig dir que passés i que s’esperés assegut al sofà. En Wherter, quan el va veure, va córrer a amagar-se. I empassant-me les ganes de riure, cosa que em va costar molt, vaig llegir la missiva del meu amic.
Seguint fil per randa les meves instruccions, en Pamuk es feia passar pel director de l’hotel Màrmara i, amb un to imperatiu i greu, informava el meu veí, en un castellà perfecte, que tenien proves irrefutables que ell havia sostret les cortines de l’habitació durant l’estada a l’hotel i que, davant un fet tan desagradable, enutjós i execrable, ja duien a terme les gestions adients amb la policia perquè el delicte no quedés impune. La carta acabava dient que no se li acudís mai més tornar a ser client de l’hotel Màrmara i que s’atingués a les conseqüències que, sens dubte, es derivarien de la seva acció un cop les autoritats se n’encarreguessin oportunament. El meu amic s’havia lluït, i fins i tot havia aconseguit paper de carta de l’hotel, cosa que li donava a tot plegat una gran versemblança.
—Això és greu, amic meu —li vaig dir amb posat seriós, tornant-li la carta. El veí va començar a suar.
—No pot ser. Però, si només són unes cortines!
—Senyor Peralta, no vull espantar-lo, però avui dia els robatoris d’hotel estan molt perseguits. Els hotelers, farts de tenir greus pèrdues, han aconseguit un tractat internacional sobre aquesta qüestió. S’ho comuniquen tot entre ells, i a hores d’ara, possiblement, no l’acceptarien a cap hotel d’arreu del món.
Li vaig dir això amb convicció, sense que se’m notés tanta farsa, per la qual cosa em vaig engrescar i vaig anar a més.
Fins i tot jo em vaig sorprendre de la meva capacitat d’inventiva quan vaig explicar-li, ben seriós, el cas d’una parella de Barcelona que feia anys que s’estava a les presons xineses per haver sostret els queviures del minibar d’un hotel de Pequín, i que malgrat els esforços diplomàtics i polítics no s’hi havia pogut fer encara res.
—No pot ser. A la presó per una cosa així! —em va dir nerviós el meu atribolat veí.
—I tant que es pot acabar a la presó per una cosa que sembla tan poc important! I el que és pitjor és que la pena s’hauria de complir, no aquí, sinó a Turquia. El tractat internacional més recent recull l’extradició en aquests casos i no fa distincions entre petits i grans robatoris.
Sabia que n’estava fent un gra massa, però m’adonava que la ingenuïtat del veí no tenia límits.
—Per cert —li vaig dir— ha vist la peŀlícula L’exprés de mitjanit?
Quan va sentir això, vaig comprendre que l’havia vista perquè el seu rostre va passar de pàŀlid a morat i, durant un moment, vaig patir per la seva salut. Per això vaig compadir-me’n —no volia tenir la seva mort a la consciència— i li vaig dir que encara era possible evitar les «conseqüències del robatori» i eludir la presó. Només havia de fer, exactament, tot allò que jo li digués i el malson s’acabaria.
Aquella mateixa nit, el veí va despenjar les cortines turques del bany i les va empaquetar curosament. El cap de setmana se’l va passar tancat al pis, tot neguitós, contemplant les maleïdes cortines. L’espera segur que se li va fer llarga, i més per a algú com ell, que no acostuma a fer servir gaire el cap per a pensar. El diumenge a la tarda va venir a casa meva per a recollir el document que li havia redactat i les instruccions que havia de complir estrictament per a evitar «mals majors». Naturalment, jo vaig creure que després d’hores de «reflexió» no em faria cas, però anava ben errat.
El dilluns al matí, a primera hora, mentre m’arreglava per a anar cap a la feina, vaig veure per la finestra que el senyor Peralta creuava el carrer. Portava un paquet gros, ben embolicat. Vaig suposar que eren les cortines. També vaig comprendre que, complint fidelment les meves instruccions, es dirigia a l’estació de Sants. Allà va comprar un bitllet d’anada i tornada a Madrid…
Dos dies després, vaig veure que el senyor Peralta entrava a casa seva. Abans de tancar la porta d’un cop molt fort, em va dirigir una mirada matadora. No em va dir res i jo no vaig gosar parlar-li. Des d’aleshores no em dirigeix la paraula. La situació actual és més còmoda per a mi, perquè ja no em truca de nit esperant que li resolgui un tema legal. Però no me’n refio gens i estic buscant amb urgència un pis nou, lluny d’aquí, perquè temo per la integritat d’en Wherter, i per la meva també.
El sentit de l’humor del senyor Peralta és molt limitat, i encara no ha encaixat la meva «petita» broma. Uns quants dies després que arribés de Madrid, va aparèixer a la premsa escrita una notícia de petit format, però curiosa. També es va divulgar per alguna emissora de ràdio. El text de la notícia explicava que un home de mitjana edat, resident a Barcelona, del qual es feien constar només les inicials, s’havia presentat, visiblement nerviós, davant l’ambaixada de Turquia a Madrid. Anava amb un paquet de cartó, que de seguida va ser interceptat pels serveis de seguretat de l’ambaixada, que temien que es tractés d’una bomba. Tothom va quedar ben sorprès quan es va comprovar que dins el paquet només hi havia unes inofensives cortines de bany. Després, el cap de seguretat va agafar el paper que l’home no parava de mostrar-li mentre deia que era un document per a arreglar «el problema del robatori». Es tractava d’un extens escrit adreçat al senyor ambaixador, en el qual l’home demanava contrites disculpes per aquella mala acció, que havia consistit a furtar les cortines d’un hotel de luxe d’Istanbul.
Els empleats de l’ambaixada, que havien vist de tot, es van quedar bocabadats davant la compungida actitud del penedit soŀlicitant, i, segons que afirmaven els periodistes, encara reien per aquell succés tan insòlit.
Amb tot plegat, he arribat a la conclusió que en Wherter és més llest que el senyor Peralta. El meu gat no sempre em fa cas.
Rosa Fuixart
Entrades (RSS)