El plaer de l’escriptura

S’ha arribat al col.lapse mundial, la gent d’arreu, està de molt mal humor, i la ciutat de París és plena de nadons, estan tots amuntegats (com en les vagues de recollida d’escombraries) pels carrers… la gent no sap què fer per evitar trepitjar aquelles dolces criaturetes. Mentrestant milers de cigonyes estan reunides, al davant de Notre Damme, per l’ assemblea general que s’ha convocat en referència a la vaga. Reclamen a la
patronal algunes millores laborals, com per exemple: poder fer descansos quan han de volar distàncies superiors a 100 km, ja que corre perill la seva pròpia vida i també la dels nadons; que quan toca transportar bessons o trigemins, no hagin de portar-los tots junts en un sol mocador de farcells, fent el transport amb tantes cigonyes com criatures hi hagi, com en la resta dels serveis; o que se’ls faci una revisió anual del plomatge…

Hi ha moltes famílies preocupades a tot el món perquè porten setmanes esperant que els serveixin les comandes de criatures que havien fet per catàleg 9 mesos enrere… comencen a haver-hi queixes sobre el servei, i demanen explicacions a qui sempre els havia venut que els nadons venien puntualment en cigonya des de París… Hi ha gent que, arriscant-se, descobreix llegint en uns antics plecs de paper (actualment clandestins), anomenats “llibres”, que anys enrere hi havia una mena de ritual que, segons sembla, és obligat de practicar entre dues persones de sexe oposat perquè acabi tenint resultats. Els més intrèpids ho intenten… alguns sense èxit, d’altres més hàbils, se’n surten, i descobreixen que aquell ritual, a més, és d’allò més plaent… Comença a córrer la veu, i al cap de poc temps encontra de la doctrina dictada pel govern teocràtic mundial és una pràctica realitzada per tothom… es nota, perquè la gent generalment està més contenta, i ja no hi ha aquelles discussions constants tant freqüents anteriorment…

Les parelles experimenten de nou l’embaràs i tot de sensacions, ja oblidades després de diverses generacions… Les cigonyes després de mantenir la vaga durant tants mesos, han aconseguit el contrari del que volien al principi: enfonsar la gran xarxa de laboratoris on es fabricaven els nadons a la carta, així com la seva distribució, on elles hi prenien part activa (com manava la tradició). Però s’havien acostumat ja a la vida contemplativa, i no els suposa cap problema el fet de quedar-se sense feina… Han aconseguit elles soles crear un món millor.

Francesc Gelabert Ribas

Aclariment previ: L’autora d’aquest text vol aclarir que escrit correspon a un exercici en el que havíem d’escollir una persona el més odiosa posible, i “humanitzar-la” fins a tal punt que el lector l’entengués.

Cada dia al matí, al obrir els ulls, a Hans li assalten  els mateixos pensaments. Com una roda que gira i gira, els pensaments se succeeixen un rere l’altre,  es repeteixen i es tornen a repetir una i un altre vegada sense descans, sempre acompanyats de les mateixes imatges. Venen, roden, passen i es tornen a repetir.

Hans cada matí al despertar-se veu els ulls de la por de tots els jueus, nois, nens, dones i homes, tots joves que ell condueix, invariablement dels pavellons de presoners a la sala de metges; que són plenes a vessar d’artilugis i aparells a vegades molt estranyans, que estan reclinats o a sobre els taulells. Lliteres nues de roba i focus molt grossos, encara apagats, com ulls de dragons gegants de mirada malvada.

Hans voldria passar-li un braç per sobre les espatlles a tots els jueus quan els acompanya per el recorregut que fan plegats, invariablement tots els dies, i poder-los dir: “no tinguis por, no serà res”, com quan ho feia a l’ hospital general, amb tots els malalts, on era camiller i no guàrdia, com ara, d’un camp de presoners destinat a la infermeria. Hans és alt, ros, d’ulls blaus, com la majoria d’alemanys. El seu caminar és erguit, amb les espatlles ben rectes i  alineades. Els jueus que ell acompanya són baixos, encongits per la por i per la fam.

La roda gira i ell veu els ulls del seu germà petit, ara fa 30 anys, en aquella altre gran guerra, quan sentia els trets, al costat mateix de la seva casa, en aquella trinxera maleïda on van morir, el seu pare i els seus dos tiets. Poc després va morir el seu germà petit amb els ulls desencaixats per la por, la malaltia i la fam.

Hans veia cada matí, també els ulls, dels seus dos fills  joves encara, plens de vida i alegres. Per aquells ulls, ell es podia aixecar cada dia i suportar els altres ulls d’aquells altres nois que cada dia portava a aquella sala, i que hagués volgut escapolir-se per no sentir els seus crits i els seus plors.

Havia cregut en un món millor; encara hi creu. El món que el Führer els hi havia fet creure. Pensaven que el nacionalsocialisme els salvaria de la por i de la misèria. Ell volia un món millor per els seus fills, i si feia falta, exterminaria als jueus; creia que ells s’ho havien buscat. La seva prepotència, les seves cases grans, les seves costums, el no voler-se barrejar amb els altres, la seva fastigosa riquesa i la seva elegància insultant.

Així, cada mati, Hans es desperta amb els ulls dels jueus dins la roda que gira i gira, desprès els ulls del seu germà petit, i els ulls dels seus fills que l’ajuden a aixecar-se, a vestir-se i arribar a aquell recinte per fer una feina terrible, però necessària alhora. Ell ho vol creure amb totes les seves forces, però no sap que cada dia que passa, els seus propis ulls queden atrapats a la mateixa roda i van agafant la mirada d’aquells jueus que ell porta cada dia a la mort.

Assumpció Vendrell