Cauen bombes per tot arreu, el bombardeig és constant, som immersos en una
densíssima pluja de bombes, l’aire és tot ple de pols, és irrespirable, gairebé no es veu
res uns metres més enllà, només els reflexos de les explosions, i encara més pols. A terra
hi ha un grapat de morts estesos, alguns del nostre bàndol, d’altres del contrari. No només
cauen bombes del cel, veig, a uns metres d’aquí, com algú en fer una passa endavant li
esclata el peu, i vola empés per la deflagració fins a caure a trossos, mort a terra. Així
doncs, a més hem entrat a un camp de mines, ara el bombardeig és des del cel i des de
terra. Miro a terra i em sembla veure un número 2 de color verd entre la sorra que
escombro amb el peu, i un 3 vermell al costat d’una sèrie de números 1 blaus.
Es continuen sentint explosions de mines, perquè tenen massa feina a mirar endavant i
cap als costats, per combatre els enemics, quan la clau és mirar a terra, i anar pas a pas.
Mentre vaig avançant es van destapant nous números, i vaig clavant banderoles allà on
segons les normes del joc hi ha d’haver les mines. Sembla que ningú més no se n’ha
adonat, però: Som en una partida de “Buscamines”.
Francesc Gelabert Ribas
Entrades (RSS)