Aclariment previ: L’autora d’aquest text vol aclarir que escrit correspon a un exercici en el que havíem d’escollir una persona el més odiosa posible, i “humanitzar-la” fins a tal punt que el lector l’entengués.
Cada dia al matí, al obrir els ulls, a Hans li assalten els mateixos pensaments. Com una roda que gira i gira, els pensaments se succeeixen un rere l’altre, es repeteixen i es tornen a repetir una i un altre vegada sense descans, sempre acompanyats de les mateixes imatges. Venen, roden, passen i es tornen a repetir.
Hans cada matí al despertar-se veu els ulls de la por de tots els jueus, nois, nens, dones i homes, tots joves que ell condueix, invariablement dels pavellons de presoners a la sala de metges; que són plenes a vessar d’artilugis i aparells a vegades molt estranyans, que estan reclinats o a sobre els taulells. Lliteres nues de roba i focus molt grossos, encara apagats, com ulls de dragons gegants de mirada malvada.
Hans voldria passar-li un braç per sobre les espatlles a tots els jueus quan els acompanya per el recorregut que fan plegats, invariablement tots els dies, i poder-los dir: “no tinguis por, no serà res”, com quan ho feia a l’ hospital general, amb tots els malalts, on era camiller i no guàrdia, com ara, d’un camp de presoners destinat a la infermeria. Hans és alt, ros, d’ulls blaus, com la majoria d’alemanys. El seu caminar és erguit, amb les espatlles ben rectes i alineades. Els jueus que ell acompanya són baixos, encongits per la por i per la fam.
La roda gira i ell veu els ulls del seu germà petit, ara fa 30 anys, en aquella altre gran guerra, quan sentia els trets, al costat mateix de la seva casa, en aquella trinxera maleïda on van morir, el seu pare i els seus dos tiets. Poc després va morir el seu germà petit amb els ulls desencaixats per la por, la malaltia i la fam.
Hans veia cada matí, també els ulls, dels seus dos fills joves encara, plens de vida i alegres. Per aquells ulls, ell es podia aixecar cada dia i suportar els altres ulls d’aquells altres nois que cada dia portava a aquella sala, i que hagués volgut escapolir-se per no sentir els seus crits i els seus plors.
Havia cregut en un món millor; encara hi creu. El món que el Führer els hi havia fet creure. Pensaven que el nacionalsocialisme els salvaria de la por i de la misèria. Ell volia un món millor per els seus fills, i si feia falta, exterminaria als jueus; creia que ells s’ho havien buscat. La seva prepotència, les seves cases grans, les seves costums, el no voler-se barrejar amb els altres, la seva fastigosa riquesa i la seva elegància insultant.
Així, cada mati, Hans es desperta amb els ulls dels jueus dins la roda que gira i gira, desprès els ulls del seu germà petit, i els ulls dels seus fills que l’ajuden a aixecar-se, a vestir-se i arribar a aquell recinte per fer una feina terrible, però necessària alhora. Ell ho vol creure amb totes les seves forces, però no sap que cada dia que passa, els seus propis ulls queden atrapats a la mateixa roda i van agafant la mirada d’aquells jueus que ell porta cada dia a la mort.
Assumpció Vendrell
Entrades (RSS)