Nota de l’autora: Aquesta és la història del meu nom, però amb els noms dels personatges canviats.
Durant tot l’embaràs esperava sentir-ho per boca d’alguna persona. De les meves germanes, de la meva mare i sobre tot per boca del meu marit. No va ésser així. Jo em vaig sentir petita e insignificant, més encara del que sempre m’acostumava a sentir.
En aquells anys no hi havia les tècniques, tan normals avui en dia, per determinar el sexe de les criatures abans de néixer. Teníem triat el nom, per si era nen, casi des de el principi del embaràs, però tenia el pressentiment a dins meu, que seria nena, i li volia posar el meu nom: Cristina, però no volia dir-ho jo per por que em diguessin pretenciosa. El meu nom era la única cosa que em feia sentir orgullosa de mi mateixa. El trobava tant bonic!… Quan la mare em nombrava, jo sentia que era algú; quan el meu marit, les poques vegades que era afectuós, em deia “Cristina meva”, tot el mon s’il·luminava, com si un gran sol hagués sortit de cop i volta al meu damunt.
Esperava que algú digués: “si és nena, li podem posar Cristina com tu”. Ningú ho va dir. A lo llarg de tot l’embaràs mai em van fer la proposta, i jo vaig callar.
Va arribar el dia del part. Un part lent, dolorós i molt complicat. Quan per fi va néixer la nena, les germanes Carmelites que regentaven l’hospital, feien festa: “Quina nena més bonica”! “Quin tresor de criatura”! “Quin nom tindrà aquesta nena”?… Tímidament vaig contestar: “Encara no l’hem triat”. “Oh, oh… li posarem, Maria de la Concepció”. Al instant, aquell nom, el vaig trobar ridícul, llarg, lleig…, però no vaig dir res.
Mai ningú de la família va dir res, mai ningú va protestar, però aquella nena, la meva filla, no li vam dir mai pel nom. A partir de llavors va ser solament “la nena”.
Li vàrem negar el nom, com qui li nega la personalitat. Va anar a l’escola i les mestres li van dir pel cognom, les amigues també la nombraven pel cognom, fins i tot ella mateixa no es reconeixia darrera d’aquell nom que no havia sentit mai per boca de ningú. Tant era així, que ella, quan li preguntaven: “Com et dius, maca”?, es posava vermella, tartamudejava i no el podia acabar del tot.
Van haver de passar molts anys fins que la meva filla pogué crear-se la seva pròpia personalitat, pogué posar-se nom a ella mateixa. Primer va ser Conxita, desprès va ser Conxa, però a mi encara se’m fa estrany. Per mi i per tota la família, ella es la nena. No obstant, aquest obstacle que va marcar la seva infantesa, la va fer molt forta, molt obstinada i molt segura d’ella mateixa. Avui, ella sola, acaba de triar el nom de la seva filla: Es dirà Cristina, com jo.
Assumpta Vendrell
Entrades (RSS)