El plaer de l’escriptura

Pedro salió a la terraza, donde una empleada terminaba de servirle el desayuno. Sin saludarla, la despidió con un gesto frio y autoritario de sus manos. Con las personas que tenía a su servicio no solía tener muestras de educación, solo ordenaba con mucho rigor cuanto esperaba que hiciesen.

La mesa estaba llena, como a él le gustaba. Una vez sentado, decidía qué tomar. Se sirvió un zumo de naranja, untó un par de tostadas con tomate y colocó encima sendas lonchas de jamón. Mientras engullía, no degustaba la comida, miraba alrededor. Desde allí divisaba la carretera que descendía, serpenteando a través de la urbanización, y adentrándose en las estrechas calles del Casco Viejo, al puerto. Podía ver los tejados y los jardines de los chalés de sus vecinos entre los pocos árboles que había, y los de las casas del pueblo que parecían tocarse.

Yo le observaba sin miedo a ser vista, porque él nunca reparaba en mí.

Hacía pocas semanas que Pedro había llegado a aquella casa. Un lujoso edificio rectangular de dos plantas que él mismo mandó construir, con amplias cristaleras que llenaban de luz las espaciosas habitaciones y salas decoradas con muebles modernos y funcionales. De luz y de mar. Había escogido para su casa el alto de una montaña cuajada de pinos, que sus máquinas y operarios no tardaron en arrancar para hacer aquel grupo de viviendas llenas de coches y de gente.

Ay, como me dolió oír caer los árboles y las máquinas arrasándolo todo. Y el silencio que quedó cuando marcharon los pájaros.

Así había llegado a ser él. Sin sentimientos ni escrúpulos, no paró hasta conseguir el poder y la riqueza de que hacía gala. Estar arriba.

Y qué daño me había hecho hasta llegar ahí. Pero estaba ciego, no veía mis heridas.

Desde su trono, mientras saboreaba un café, contemplaba el pequeño puerto donde fondeaban tranquilos una veintena de pequeños barcos de pesca, los mismos que cada tarde llenaban el aire de un agradable olor a pescado cuando regresaban de faenar. Muy cerca dos excavadoras destruían parte de la montaña que penetraba en el mar sirviendo de abrigo a las naves de los pescadores, a los que un gran cartel anunciaba la construcción de cincuenta amarres deportivos. La empresa de Pedro era la encargada de aquella obra.

De aquella destrucción que yo veía y sentía, como tantas otras que había hecho. Qué daño me hacía cada dentellada de las máquinas, cada árbol arrancado de cuajo.

Llevaba varios minutos sin moverse. Un trozo de tostada había caído sobre su barriga. La empleada volvió y le preguntó si podía retirar los restos del desayuno. Él no movió los labios, ni la cabeza para afirmar o negar. Tampoco le indicó con las manos cual era su respuesta. La chica le miró fijamente, observando que no respiraba, el trozo de pan no se movía sobre su grueso vientre. Se acercó a él, le colocó la mano cerca de la nariz y la boca y comprobó que no respiraba. Corrió al interior de la casa y volvió acompañada de dos personas más del servicio.

El cielo apaga la luz sobre el mar que él tanto adoraba con un manto oscuro. El agua que desprende desborda mi propia agua. Toda yo comienzo a ser agua por los pies, mientras una máquina muerde mi vientre, sin dolor, para depositar a Pedro.

EDUARDO TORRALVO

Quan l’Arcadi es va separar va sentir la necessitat se marxar de Barcelona i instal.lar-se a Viladoms, a la casa de pedra que va conservar en la partició del divorci.

Allà, va muntar tot l’equip informàtic per poder continuar amb la seva empresa de disseny publicitari i es va disposar a refer-se del cop que li va suposar la marxa de la Francesca.

A la casa de pedra, a un parell de quilòmetres del poble, l’Arcadi rebia per internet els encàrrecs dels seus clients i només en sortía una estona cada tarda per caminar pels camins del voltant, per anar a llegir a la vora del riu o per baixar a Tremp a carregar provisions.

A la petita vall només hi havia dues cases. La casa de pedra de l’Arcadi i un petit mas amb un paller en runes on, segons li havien explicat hi vivia l’Anselm, un pastor vell que ja no sortia de casa i que rebia periòdicament la visita d’algun veí del poble que li portaba queviures i venia a comprovar que encara era viu.

L’Arcadi, cada nit, des de la finestreta petita de les golfes on dormia, mirava a l’altra costat del riu la casa de l’Anselm i veia una llum feble, gairebé un reflex que testimoniaba que l’habitant del mas era allà. Devia ser tot just una bombeta de vint-i-cinc, d’un groc esmorteït, que s’apagaba cada vespre, sense excepció, abans de mitja nit.

Dia per altre, l’Arcadi pensava que hauria de creuar el riu per presentar-se a l’Anselm i establir alguna mena de relació amb el vell. Però els dies anaven passant entre la tristesa de la separació de la Francesca, que no superava i el propi aïllament que aquella situació li anava creant.

L’hivern va fer-se present. La neu va pintar de blanc les verdes parets de la vall. El termòmetre s’ensorrà un dia sí i l’altre també i les sortides de l’Arcadi s’anaren espaiant.

Cada dia però, des de la finestra petita de les golfes observava l’escàs punt de llum del mas veí. Entre el fosforescent blanc de la neu a la nit i la lluna clavada damunt la sageta dels abets, la llum gairebé imperceptible donaba fe d’una presència que s’esdevenia més imaginària que real.

La nit de cap d’any, l’Arcadi va decidir anar-se’n al llit després de llegir un llibre d’un jove poeta per a ell desconegut:

“Quan serà, i on, que el buit que t’exaspera tornarà a alçar-se i t’omplirà de llum?”

Ja al llit, recordà que no havia mirat el testimoni lluminós del mas de l’Anselm. S’atançà a la finestra petita de les golfes i no va poder veure ni rastre de lla llum. Va estar una estona fitant la vall, a l’altra banda del riu. L’Anselm ja deu dormir, pensà, o la bombeta s’ha fos.

L’endemà, primer de gener, un vehicle tot terreny de la Funeraria del Pallars parada a l’era del mas de l’Anselm li aclarí el dubte. Mai més veié la llum.

I a la primavera, quan la neu marxà, també ell va alçar-se per cercar la llum en un altre lloc.

Pere Bou

L’Eusebi Manta va ser tot un personatge. Cert que no és gens conegut; considerava un esforç excessiu difondre el seu pensament. I això que és creia un autèntic filòsof i un lliurepensador. Havia nascut a Barcelona ciutat, un mes d’agost molt càlid i tediós. Potser això va tenir que veure amb el seu caràcter. Des de menut, tothom deia que “tenia un os a l’esquena” i no s’equivocaven gens, ni mica. Mai havia fet els “deures” de l’escola, odiava la gimnàstica amb totes les seves forces i no hi havia res en el món que li agradés més que el llit. Estava especialment orgullós del clot del seu jaç degut a la deformació del somier sota el pes del seu cós. I gradualment va anar cultivant la peresa fins al límit d’aconseguir ser-ne un virtuós.

Per a poder desenvolupar-se com a mandrós sublim, l’Eusebi Manta gaudia de certs avantatges. Per exemple, no tenia problemes econòmics, perquè vivia de rendes immobiliàries. Ni tampoc d’intendència: la seva mare era la dona més atenta i servicial que cap fill únic hagués pogut somiar mai. I a sobre, n’era una gran admiradora. Ell era un home molt eloqüent i qui l’escoltava acabava dubtant sobre les virtuts del treball i les avantatges de la productivitat. Mai va tenir la més mínima intenció de treballar i tampoc tenia cap interès en conèixer món, fora del que sortia per la pantalla del televisor.

Quan va deixar els estudis inacabats, l’Eusebi Manta es va comportar com un vertader mandrós militant. Qualsevol desplaçament li semblava excessiu i va resoldre que el millor era romandre a casa. Es va instal·lar a la seva habitació, una ample i còmoda cambra on hi havia tot el que desitjava a la vida: un llit confortable, diversos sofàs que competien en folgança, un televisor, un vídeo, el telèfon i un ordinador, que no usava gairebé mai. No necessitava res més. Puntualment la mare li portava l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar i li feia la neteja. Al costat de l’habitació hi tenia el lavabo. Era feliç i, quan algú preguntava que feia tot el temps allà reclòs, ell contestava resolt: penso. M’agrada pensar i, sobre totes les coses, m’agrada no fer res de res. La vida flueix llavors sense cap pressa, amb una calma magnífica que l’omple d’autèntic sentit.

Els anys van anar passant i l’Eusebi defensava aferrissadament la seva opció radical de vida. La seva mare es va començar a preocupar. Qui el cuidaria quan ella no hi fos? Llavors no va dubtar en buscar-li una novia, algú que se’n ocupés com sempre ella ho havia fet. I encara que sembli increïble, la va trobar. L’Abnegada Sallés era la dona ideal per el seu fill i l’Eusebi, al conèixer-la, va estar-hi totalment d’acord. Seria la parella perfecte. La mateixa admiració incondicional, el mateix interès en cuidar-lo i, això sí, una vida matrimonial un xic insulsa, perquè a l’Eusebi li feia mandra practicar el sexe. Era massa cansat.

Aquesta vida alternativa, singular i còmode no va ser gaire perllongada. Desgraciadament l’Eusebi Manta va morir quan acabava de complir els trenta anys. La seva mort va ser plàcida i dolça, tan com va ser-ho la seva singular vida. La sang va cansar-se de córrer per les seves venes i poc a poc es va anar estancant. El cor tampoc tenia gaires ganes de bategar i poquet a poquet, d’acord amb aquella sang quieta, es va anar aturant fins que l’Eusebi Manta va quedar ben garratibat i fred dins del magnífic clot del seu llit.

No va durar pas gaire aquest personatge, es cert, però com ell deia, el temps fluïa tranquil·lament pel seu èsser i el va viure amb molta intensitat, degustant cada segon, cada minut i cada hora que transcorrien mandrosos mentre s’estava a la seva cambra. Diuen que les seves últimes paraules van ser: vull dormir encara més. Descansi en pau.

Rosa Fuixart