L’Eusebi Manta va ser tot un personatge. Cert que no és gens conegut; considerava un esforç excessiu difondre el seu pensament. I això que és creia un autèntic filòsof i un lliurepensador. Havia nascut a Barcelona ciutat, un mes d’agost molt càlid i tediós. Potser això va tenir que veure amb el seu caràcter. Des de menut, tothom deia que “tenia un os a l’esquena” i no s’equivocaven gens, ni mica. Mai havia fet els “deures” de l’escola, odiava la gimnàstica amb totes les seves forces i no hi havia res en el món que li agradés més que el llit. Estava especialment orgullós del clot del seu jaç degut a la deformació del somier sota el pes del seu cós. I gradualment va anar cultivant la peresa fins al límit d’aconseguir ser-ne un virtuós.
Per a poder desenvolupar-se com a mandrós sublim, l’Eusebi Manta gaudia de certs avantatges. Per exemple, no tenia problemes econòmics, perquè vivia de rendes immobiliàries. Ni tampoc d’intendència: la seva mare era la dona més atenta i servicial que cap fill únic hagués pogut somiar mai. I a sobre, n’era una gran admiradora. Ell era un home molt eloqüent i qui l’escoltava acabava dubtant sobre les virtuts del treball i les avantatges de la productivitat. Mai va tenir la més mínima intenció de treballar i tampoc tenia cap interès en conèixer món, fora del que sortia per la pantalla del televisor.
Quan va deixar els estudis inacabats, l’Eusebi Manta es va comportar com un vertader mandrós militant. Qualsevol desplaçament li semblava excessiu i va resoldre que el millor era romandre a casa. Es va instal·lar a la seva habitació, una ample i còmoda cambra on hi havia tot el que desitjava a la vida: un llit confortable, diversos sofàs que competien en folgança, un televisor, un vídeo, el telèfon i un ordinador, que no usava gairebé mai. No necessitava res més. Puntualment la mare li portava l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar i li feia la neteja. Al costat de l’habitació hi tenia el lavabo. Era feliç i, quan algú preguntava que feia tot el temps allà reclòs, ell contestava resolt: penso. M’agrada pensar i, sobre totes les coses, m’agrada no fer res de res. La vida flueix llavors sense cap pressa, amb una calma magnífica que l’omple d’autèntic sentit.
Els anys van anar passant i l’Eusebi defensava aferrissadament la seva opció radical de vida. La seva mare es va començar a preocupar. Qui el cuidaria quan ella no hi fos? Llavors no va dubtar en buscar-li una novia, algú que se’n ocupés com sempre ella ho havia fet. I encara que sembli increïble, la va trobar. L’Abnegada Sallés era la dona ideal per el seu fill i l’Eusebi, al conèixer-la, va estar-hi totalment d’acord. Seria la parella perfecte. La mateixa admiració incondicional, el mateix interès en cuidar-lo i, això sí, una vida matrimonial un xic insulsa, perquè a l’Eusebi li feia mandra practicar el sexe. Era massa cansat.
Aquesta vida alternativa, singular i còmode no va ser gaire perllongada. Desgraciadament l’Eusebi Manta va morir quan acabava de complir els trenta anys. La seva mort va ser plàcida i dolça, tan com va ser-ho la seva singular vida. La sang va cansar-se de córrer per les seves venes i poc a poc es va anar estancant. El cor tampoc tenia gaires ganes de bategar i poquet a poquet, d’acord amb aquella sang quieta, es va anar aturant fins que l’Eusebi Manta va quedar ben garratibat i fred dins del magnífic clot del seu llit.
No va durar pas gaire aquest personatge, es cert, però com ell deia, el temps fluïa tranquil·lament pel seu èsser i el va viure amb molta intensitat, degustant cada segon, cada minut i cada hora que transcorrien mandrosos mentre s’estava a la seva cambra. Diuen que les seves últimes paraules van ser: vull dormir encara més. Descansi en pau.
Rosa Fuixart
Entrades (RSS)