El plaer de l’escriptura

Quan l’Arcadi es va separar va sentir la necessitat se marxar de Barcelona i instal.lar-se a Viladoms, a la casa de pedra que va conservar en la partició del divorci.

Allà, va muntar tot l’equip informàtic per poder continuar amb la seva empresa de disseny publicitari i es va disposar a refer-se del cop que li va suposar la marxa de la Francesca.

A la casa de pedra, a un parell de quilòmetres del poble, l’Arcadi rebia per internet els encàrrecs dels seus clients i només en sortía una estona cada tarda per caminar pels camins del voltant, per anar a llegir a la vora del riu o per baixar a Tremp a carregar provisions.

A la petita vall només hi havia dues cases. La casa de pedra de l’Arcadi i un petit mas amb un paller en runes on, segons li havien explicat hi vivia l’Anselm, un pastor vell que ja no sortia de casa i que rebia periòdicament la visita d’algun veí del poble que li portaba queviures i venia a comprovar que encara era viu.

L’Arcadi, cada nit, des de la finestreta petita de les golfes on dormia, mirava a l’altra costat del riu la casa de l’Anselm i veia una llum feble, gairebé un reflex que testimoniaba que l’habitant del mas era allà. Devia ser tot just una bombeta de vint-i-cinc, d’un groc esmorteït, que s’apagaba cada vespre, sense excepció, abans de mitja nit.

Dia per altre, l’Arcadi pensava que hauria de creuar el riu per presentar-se a l’Anselm i establir alguna mena de relació amb el vell. Però els dies anaven passant entre la tristesa de la separació de la Francesca, que no superava i el propi aïllament que aquella situació li anava creant.

L’hivern va fer-se present. La neu va pintar de blanc les verdes parets de la vall. El termòmetre s’ensorrà un dia sí i l’altre també i les sortides de l’Arcadi s’anaren espaiant.

Cada dia però, des de la finestra petita de les golfes observava l’escàs punt de llum del mas veí. Entre el fosforescent blanc de la neu a la nit i la lluna clavada damunt la sageta dels abets, la llum gairebé imperceptible donaba fe d’una presència que s’esdevenia més imaginària que real.

La nit de cap d’any, l’Arcadi va decidir anar-se’n al llit després de llegir un llibre d’un jove poeta per a ell desconegut:

“Quan serà, i on, que el buit que t’exaspera tornarà a alçar-se i t’omplirà de llum?”

Ja al llit, recordà que no havia mirat el testimoni lluminós del mas de l’Anselm. S’atançà a la finestra petita de les golfes i no va poder veure ni rastre de lla llum. Va estar una estona fitant la vall, a l’altra banda del riu. L’Anselm ja deu dormir, pensà, o la bombeta s’ha fos.

L’endemà, primer de gener, un vehicle tot terreny de la Funeraria del Pallars parada a l’era del mas de l’Anselm li aclarí el dubte. Mai més veié la llum.

I a la primavera, quan la neu marxà, també ell va alçar-se per cercar la llum en un altre lloc.

Pere Bou

Aquesta entrada va ser enviada el dimarts, febrer 10th, 2009 a les 10:29 am i està classificada dins de Literatura Pots seguir els comentaris a aquesta entrada a través del feed RSS 2.0 Pots deixar un comentari o retroenllaçar des del teu blog.