S’ajusta el barret amb aristocràtics tocs de dit fins que aquella negra copa llueix amb perfecció. Llisca la capa per les espatlles fent-la caure elegantment i agafa el bastó per l’arrodonit pom daurat abans de tancar la porta rere seu. Fosqueja, tot i no ser massa tard. Fa dues setmanes que hi ha taula reservada al selecte Café Royal. És el primer cop que gaudirà de tan distingit i dispendiós restaurant, peró l’ocasió i la companyia ho mereixen. Surt al carrer amb decisió i convenciment tot i que es viuen moments d’incertesa i por, especialment per part de les dones que hi tenen el seu lloc de feina habitual. La policia metropolitana i l’Scotland Yard van de corcoll intentar enxampar l’escorredís autor dels esgarrifosos crims perpetrats darrerament al barri de Whitechapel, tan proper com freqüentat.
Encara no ha arribat al xamfrà on enfilarà Dorset St. amunt, just davant de l’oficina de correus, una petita brillantor crida la seva atenció. S’ajup i agafa una petita moneda. És un miserable i inservible penic, foradat just al centre amb precisió, qui sap amb quin propòsit. Sense saber ben bé que fer-ne, decideix no llençar-la. No té cap valor peró amb aquell curiós trau potser li trobarà algun quefer. La introdueix en una butxaca de l’armilla i repren el camí. En arrivar al final de Dorset St., resol no vorejar Hyde Park i comença a travessar-lo per l’interior. La nit és plàcida i extranyament no hi ha gairebé boira. En aquest curt trajecte té com a tota companyia alguna parella prometent-se amor etern en un banc i el piulejar provinent dels arbres. Passant sota la portalada forjada, a l’altre banda del carrer, es veu l’anar i venir continuat de carruatges senyorials, davant el Café Royal. Al fons, la llum fumejant de Whitechapel.
Es disposa a creuar el carrer quan una mà el subjecta pel braç.
- Per ventura, cavaller, no tindria pas uns penics ?, si puc dur alguna cosa de menjar a casa, li estaré infinitament agraït, els nens podran dormir avui amb l’estòmac serè.
Un home vestit amb evident mal gust, peró no excessivament brut el mira amb ulls implorants. Duu uns guants desfilats que no amaguen els dits i té una cicatriu en forma de set sota l’ull esquerra. Li torna la mirada, altívol, aparta d’una estrabada la mà que el té subject i dona un parell de passes abans de parar-se i tornar enrera.
- Mira, avui és el teu dia de sort –li dedica amb un orgullós somriure-, creus que la mainada i tú tindreu prou amb aquest ?.
Dit aixó, agafa el penic foradat de la butxaca i amb un hàbil moviment de dits el llença enlaire. Cau a terra rodolant davant el captaire, que s’afanya a recollir-lo.
- Gràcies, senyor, Dèu sabrà pagar la seva generositat !.
El pobre diable el rodeja abraçant-lo com fan dos amics retrobats després de molts anys.
- Gràcies, senyor, es vostè un àngel ! – repeteix mentre l’abraça un cop i un altre-.
L’aparta ara amb certa violència i dedicant-li improperis i menyspreus, travessa el carrer.
- Gràcies, senyor, gràcies !.
El Café Royal és el restaurant més luxós de l’East End. Exclusiu, de gent benestant, on aristòcrates, burgesos, artistes i algun polític es barregen sense pudor amb qualsevol que pugui fer front a la despesa. Immenses làmpares de llàgrimes permeten veure amb tot detall la suntuositat de la seva arquitectura i l’esplendor del seus mobles victorians. Tothom es mou com en un ball reial, vestimentes de somni i joies enlluernadores competeixen en silenci.
L’acompanyen a la taula on ja l’espera una somrient senyoreta que duu un vestit llogat per a l’ocasió amb no poques dificultats. Es dediquen una cordial salutació i seuen disposats a passar una romàntica nit. Un cambrer acut i després d’una estrident reverència, els hi entrega dues cartes de pell i desapareix entre les taules.
-
-
* * * *
-
Ha estat un sopar esplèndid. Gairebé tres hores de somriures, petites confessions, secrets i il.lussions deixats anar, acompanyat tot de les melodies suaus i penetrants que interpreta un experimentat quartet, i per suposat, de les exquisitats del maitre. El cap de sala arriba amb una nota dins una funda igualment de pell. La deixa en un cantó, a la seva esquerra, i queda dret, seriòs, escodrinyant sutilment tot el que succeeix entre taules. Després de llegir la nota amb supèrbia indissimul.lada, introdueix els dits dins la butxaca interior de la jaqueta. La sobtada palidesa del seu rostre delata l’esgarrifòs calfred que està patint. S’aixeca tremolós mentre les mans el recorren de cap a peus amb rapidesa i neguit, tots els racons i butxaques son escorcollats sense trobar res més que un manat de claus.
- No pot ser !. Escolti, no sé que ha passat, li juro, ha d’haver una explicació…!
El cap de sala fa un petit moviment simultàni entre el cap i la mà esquerra i d’immediat es presenten a la taula 3 homes que no s’havien vist en cap moment de la vetllada.
- Acompanyeu a aquest senyor a l’oficina, -diu el cap de sala amb sospitosa ironia- i vigileu que no li falti de res fins que jo arrivi.
- Si us plau, li estic dient la veritat !.
La bella acompanyant no gosa aixecar el cap, avergonyida i sofocada davant l’inquissidora mirada dels comensals presents.
Dos dels homes l’agafen un per cada braç mentre l’altre es col.loca darrera. Se l’emporten entre rialles i comentaris sarcàstics per vergonya d’ella i desesperació d’ell. Apropant-se a una discreta porta que hi ha al fons de la sala, on acaben les taules, una veu li és vagament familiar:
- Creus que tindràs prou amb aquest ?.
Un petit objecte dibuixa una curta paràbola a l’aire abans de caure rodolant davant seu. És una moneda de penic foradada justament pel centre. Gira el cap abans de ser introduït en “l’oficina” a temps de veure un home impecablement vestit i amb una petita cicatriu en forma de set sota l’ull esquerra que, aixecant una copa li dedica un majestuós brindis:
- Salut, avui és el teu dia de sort !.
PERE MONTEAGUDO
Entrades (RSS)