TRAYECTO RETRÁCTIL
Durante meses había estado ahorrando cual hormiguita a las puertas de un gélido invierno. Nada me hacía mas feliz que el hecho de coger mi maleta y tomar dirección al aeropuerto!Me sentía tan viva y dichosa!!!los nervios se enquistaron en mi nuca para posteriormente extenderse por músculos,tendones y órganos vitales.
Eran las 8 en punto;justo el instante en que debía partir hacia mi tan ansiado periplo escandinavo. Yo, agnóstica de nacimiento, muy a pesar de mis abuelos y padres, me persigné antes de cruzar el umbral del porticón; como si de ese modo estuviera segura de que nada negativo pudiera suceder. Lo que más temía, de hecho, era esa sensación en proceso de latencia que presagiaba que algo tétrico pudiera acontecer.
Vivía en una quinta planta sin ascensor; resultado de la locura e irracionalidad de aquellos a los que nos ciega el hecho de ver un cartelito fosforescente que indica un precio inicial huérfano de tasas e impuestos , y que termina pasándonos factura en esa, e innumerables lides.
A cada escalón que bajaba, la sensación de puzzle despedazado iba apoderándose de todo mi ser. El sentimiento exultante inicial, dio paso a un desasosiego oscuro y apocalíptico. Mi respiración aceleraba por momentos, transformándose en inspiración casi asmática. Mi musculatura, tensa como bocado a un bistec tendinoso,era incapaz de asir la maleta que portaba en la mano. Me sentía torpe, y aquél peso extra, dificultaba mi movilidad.
Apenas había bajado un par de plantas, y el ladrido del perro de mi vecina, provocado por su olisqueante sentido de la curiosidad, parecía a mis oídos un coro de lobos ávidos de carroña. Ese estruendo iba introduciéndose en mi cerebro como una gruesa oruga que perfora túneles huyendo de la luz.Luz que a mis ojos era como la de un centenar de flashes hipnóticos de discoteca de tintes Rave.Hubiera suplicado a todos aquellos santos que mi abuela tenía rodeados de velas, haberme quedado ciega en ese mismo momento. Proseguí mi descenso…débil, frágil, semicomatosa, como una yonki que necesita su dosis.
Como si de una quimera se tratase, dí con mis huesos en la calle. Una vez allí, pude sentir el claxón estridente de los coches, el transitar de los viandantes, sus conversaciones balbucientes y distorsionadas a mis oídos, el olor a flatulencia de tubo de escape. Estaba exhausta.Yo ya no era yo, sino la formación atómica que la humanidad veía de mí:un obstáculo a sortear, si acaso. Irremediablemente, me desvanecí.
******
-”Buenas tardes. Soy la doctora Valls.Comenzamos la sesión.Usted, ¿podría contarnos su experiencia?”-preguntó la especialista mientras me señalaba.
-…….Hola. Soy Elisa. Tengo 34 años, y hace catorce que soy agorafóbica…”-.
Elisa Martínez
EL VIAJE
Hoy me contare el viaje a mi misma; cuando viajo me mueve el deseo del descubrimiento,
A cada paso que doy por lugares no conocidos, los voy entendiendo.
No es fácil viajar dentro de una misma, a veces se me pierden las maletas, en ellas llevo lo necesario: aceptación, generosidad, fortaleza, claridad (me entra el pánico).
En mi viaje me llevan a destinos equivocados y tengo que esperar; si la paciencia la metí también dentro de la maleta perdida, tendré que luchar duramente con la compañía de seguros para que me resuelvan el problema. Los seguros son los protectores de mi corazón, y, tengo que buscar el mejor para el, es lo mas preciado que llevo en mi viaje, en otros puedo perder el billete y si dejo la confianza en la maleta tengo que tener fe en mi, puede que solo que el billete perdido se encuentre.
En otros visitare lugares pobres y veré mis miserias, y si el perdón lo metí en la maleta perdida tendré que dialogar con el resentimiento (no me tengo que asustar), llegaremos a un acuerdo en el precio del viaje. En otros, un viaje inesperado será el mejor de todos, no tendré tiempo de pensar en detalles tontos, cuando me de cuenta estaré viviendo en plenitud, mi vida; y las maletas perdidas volverán a mis manos, por que solo llevan lo necesario, el amor ami misma y hacia los demás.
Merçe Capdevila
VIATGE D’UN MINUT
Allà era jo, a punt de realitzar el viatge que mai m’hages pensat que arribaria a fer. Hi havia força gent a la cua, per la qual cosa, la espera encara em feia està mes neguitosa. Ens moviem a poc a poc, semblava que allò no corria, però per fi desprès de 20 minuts ja em trobava a la porta d’embarcament.
Vaig voler agafar la ma al meu fill, mes per tranquilitat meva que d’ell, però ell en un posat de vergonya, la va deixar anar. Varem entrar en el compartiment, varem seure i ens vem lligar. Em vaig treure les olleres de sol i les vaig guardar a la seva funda, vaig posar la bossa a un costat, ben amagada i em vaig engrapar a la barra que tenia davant. Somreia, com ho feia el meu fill, però el seu somriure era de plaer i excitació i el meu de pànic, per no plorar. Va sonar la sirena que donava el tret de sortida del viatge diabòlic.
Anaven a poc a poc pujant per una pendent impossible i la sensació de caure enrere va fer que em subjectes mes fort a aquella barra freda i relliscosa, però que a l’hora era el meu cinturó de seguretat i en la que vaig dipositar la confiança per protegir-me. En arribar al cap de munt d’aquell primer trajecte, aquell artefacte es va encarar cap a una caiguda quasi vertical i la meva ment es va quedar en blanc. En una reacció de protecció vaig tancar els ulls, les meves galtes anaven fluctuant com si estiguessin fetes d’una massa gelatinosa i dels meus ulls sortien llàgrimes que jo no podia controlar. A partir d’aquí va ser volta cap a l’esquerra, volta cap a la dreta, una mica cap a munt, una mica cap avall. En un intent de veure si seguia en aquest mon, vaig obrir els ulls i l’únic que vaig captar va ser la fugaç vista d’una ciutat als meus peus, que es mostrava com una catifa guaridora per si sortia volant, no en va ajudar a tranquil.litzar-me i vaig tornar a tancar-los.
Quan les meves mans ja les notava petrificades i que formaven part de la barra protectora el tren maleït va començar a aturar-se. Un altre so de la sirena donava per acabat el periple que tot just un minut avans havia començat.
En recuperar la respiració, ja que em sembla que havia deixat de respirar per emetre crits incontrolats i esglaiadors, vaig mirar al meu fill. Mostrava un somriure d’orella a orella i no parava de dir-me: tornem a pujar? Tornem a pujar?
Maribel Martínez
EL VIATGE FAMILIAR .
El pare va rebre la mala noticia d’un familiar que s’estava morint, allà lluny, molt lluny ,a L’argentina, en la ciutat de Buenos Aires .Desprès de parlar amb la seva dona, es va decidir fer el viatge.
La família Salteri estava molt unida, i on anava un ,i anaven tots,no era una família petita ,més aviat era una família nombrosa,la mare el pare y els trigèmins. La pobre mare estava desesperada ,el dia abans ja estava preparant les maletes , amb un mon de roba, que pot ser no li faria falta,el marit no parava de dir-li, el que havia de portar i el que no, de manera que entre els nervis i la poca paciència,va omplir massa la maleta,i es va formar una mena de bony quant la va tancar, que semblava que portava un bou a dintre .
Van arribar al aeroport, ben carregats,portaven tres maletes, i en cadascuna se li formava aquell bony estrany en forma d’un animal diferent,mentre tant el tres petits se les miraven i es posaven a riure com descosits, per aconseguir saltar damunt com si fossin trampolins; la gent no parava de mirar-se’ls, i també reien, allò semblava un espectacle ; la mare ja no sabia que fer,els renyava sense cridar massa, però no la sentien , un color vermell fort, se li anava posant a les galtes , de la vergonya que estava passant, fins que el pare va posar ordre y el espectacle va acabar, els nens es van calmar, i les maletes van poder ser facturades cap a L’Argentina
Desprès de passar corrent darrera els nens, per el tub que els portava a l’avió,van aconseguir en calma trobar el seu seient,els nens estaven entusiasmats no paraven de mirar per tot arreu, i preguntaven sovint el perquè de tot,la mare feia el que podia i contestava el primer que se li passava pel cap, en canvi el pare els responia donant-los com una classe d’aeronàutica.
Ja estaven col·locats tots cinc en els seus seients”,la família unida mai serà vençuda” es deien els pares de les criatures que tenien el seu costat, mentre la mare pensava, ! Que Deu m’ajudi ¡ i tornava a mirar als nens que reien amb sonores riallades, veient com l’hostessa enmig del passadís, movia els braços i les mans cap a davant i als costats.
L’avió es va posar en marxa, rodant per la pista fins que va agafar velocitat per enlairar-se i adquirir el nivell de vol.
Els motors feien molt soroll, però els nens no es van espantar, amb la seva boca feien els sons de l’avió, tant fort, que els pobres viatgers que dormien, es van despertar espantats, cridant !,l’avió s’estavella, l’avió s’estavella¡ els altres que ho van sentir, es van aixecar dels seus seients , corrent cap a la porta d’emergències. Tots es trobaven en mig del passadís estret, donant-se empentes i cops de colze per arribar els primers a la porta
.La mare i el pare es van aixecar avergonyits dels seients,per dir, ! Ho sentim molt ¡ han sigut els nostres fills ,que estaven jugant¡. L’hostessa que vènia corrent des de l’altre punta del avió, anava cridant ben fort ! Calma ,calma, ¡ no passa res¡ ha sigut una entremaliadura dels nens que estaven jugant¡ .La gent sembla que es tranquil·litza, però ,les seves galtes es comencen a inflar,els seus ulls amb un color vermell intens sembla que surtin de les conques i les boques comencen a emetre un so de grunyit d’ós, amb les mans en forma d’arpa dirigint-se cap a ells com si volguessin escanyar-los: Els nens que anaven veient com aquells energúmens s’acostaven es van posar a plorar i abraçar als pares , els homes i dones que estaven enfurits, drets davant d’ells es van mirar els uns als altres ,quedant tranquils, per dir, ! Apa nois, feu el favor de callar¡ nosaltres anem al mateix lloc que vosaltres, i volem ,volar tranquils, ! ! Au, a dormir ¡.
La mare i el pare miraven els seus fills,i van dir, ! No es preocupin! No ho tornaran a fer més ja ens en cuidarem encara que hàgim de lligar-los i tapar-los la boca.
La pau i el benestar es van instal·lar en l’avió era com si no hagués passat res, els nens es van quedar adormits, i els pares miraven per les finestretes veien el paisatge estrellat de la nit, que havia arribat, sense donar-se’n conte, per culpa d’aquell petit contratemps.
16-06-2010 Inma Corrius
Entrades (RSS)