El plaer de l’escriptura

Nota de l’autora: Aquesta és la història del meu nom, però amb els noms dels personatges canviats.

Durant tot l’embaràs esperava sentir-ho per boca d’alguna persona. De les meves germanes, de la meva mare i sobre tot per boca del meu marit. No va ésser així. Jo em vaig sentir petita e insignificant, més encara del que sempre m’acostumava a sentir.

En aquells anys no hi havia les tècniques, tan normals avui en dia, per determinar el sexe de les criatures abans de néixer. Teníem triat el nom, per si era nen, casi des de el principi del embaràs, però tenia el pressentiment a dins meu, que seria nena, i li volia posar el meu nom: Cristina, però no volia dir-ho jo per por que em diguessin pretenciosa. El meu nom era la única cosa que em feia sentir orgullosa de mi mateixa. El trobava tant bonic!… Quan la mare em nombrava, jo sentia que era algú; quan el meu marit, les poques vegades que era afectuós, em deia “Cristina meva”, tot el mon s’il·luminava, com si un gran sol hagués sortit de cop i volta al meu damunt.

Esperava que algú digués: “si és nena, li podem posar Cristina com tu”. Ningú ho va dir. A lo llarg de tot l’embaràs mai em van fer la proposta, i jo vaig callar.

Va arribar el dia del part. Un part lent, dolorós i molt complicat. Quan per fi va néixer la nena, les germanes Carmelites que regentaven l’hospital,  feien festa: “Quina nena més bonica”! “Quin tresor de criatura”! “Quin nom tindrà aquesta nena”?… Tímidament vaig contestar: “Encara no l’hem triat”. “Oh, oh… li posarem, Maria de la Concepció”. Al instant, aquell nom, el vaig trobar ridícul, llarg, lleig…, però no vaig dir res.

Mai ningú de la família va dir res, mai ningú va protestar, però aquella nena, la meva filla, no li vam dir mai pel nom. A partir de llavors va ser solament “la nena”.

Li vàrem negar el nom, com qui li nega la personalitat. Va anar a l’escola i les mestres li van dir pel cognom, les amigues també la nombraven pel cognom, fins i tot ella mateixa no es reconeixia darrera d’aquell nom que no havia sentit mai per boca de ningú. Tant era així, que ella, quan li preguntaven: “Com et dius, maca”?, es posava vermella, tartamudejava i no el podia acabar del tot.

Van haver de passar molts anys fins que la meva filla pogué crear-se la seva pròpia personalitat, pogué posar-se nom a ella mateixa. Primer va ser Conxita, desprès va ser Conxa, però a mi encara se’m fa estrany. Per mi i per tota la família, ella es la nena. No obstant, aquest obstacle que va marcar la seva infantesa, la va fer molt forta, molt obstinada i molt segura d’ella mateixa. Avui, ella sola, acaba de triar el nom de la seva filla: Es dirà Cristina, com jo.

Assumpta Vendrell

Aclariment previ: L’autora d’aquest text vol aclarir que escrit correspon a un exercici en el que havíem d’escollir una persona el més odiosa posible, i “humanitzar-la” fins a tal punt que el lector l’entengués.

Cada dia al matí, al obrir els ulls, a Hans li assalten  els mateixos pensaments. Com una roda que gira i gira, els pensaments se succeeixen un rere l’altre,  es repeteixen i es tornen a repetir una i un altre vegada sense descans, sempre acompanyats de les mateixes imatges. Venen, roden, passen i es tornen a repetir.

Hans cada matí al despertar-se veu els ulls de la por de tots els jueus, nois, nens, dones i homes, tots joves que ell condueix, invariablement dels pavellons de presoners a la sala de metges; que són plenes a vessar d’artilugis i aparells a vegades molt estranyans, que estan reclinats o a sobre els taulells. Lliteres nues de roba i focus molt grossos, encara apagats, com ulls de dragons gegants de mirada malvada.

Hans voldria passar-li un braç per sobre les espatlles a tots els jueus quan els acompanya per el recorregut que fan plegats, invariablement tots els dies, i poder-los dir: “no tinguis por, no serà res”, com quan ho feia a l’ hospital general, amb tots els malalts, on era camiller i no guàrdia, com ara, d’un camp de presoners destinat a la infermeria. Hans és alt, ros, d’ulls blaus, com la majoria d’alemanys. El seu caminar és erguit, amb les espatlles ben rectes i  alineades. Els jueus que ell acompanya són baixos, encongits per la por i per la fam.

La roda gira i ell veu els ulls del seu germà petit, ara fa 30 anys, en aquella altre gran guerra, quan sentia els trets, al costat mateix de la seva casa, en aquella trinxera maleïda on van morir, el seu pare i els seus dos tiets. Poc després va morir el seu germà petit amb els ulls desencaixats per la por, la malaltia i la fam.

Hans veia cada matí, també els ulls, dels seus dos fills  joves encara, plens de vida i alegres. Per aquells ulls, ell es podia aixecar cada dia i suportar els altres ulls d’aquells altres nois que cada dia portava a aquella sala, i que hagués volgut escapolir-se per no sentir els seus crits i els seus plors.

Havia cregut en un món millor; encara hi creu. El món que el Führer els hi havia fet creure. Pensaven que el nacionalsocialisme els salvaria de la por i de la misèria. Ell volia un món millor per els seus fills, i si feia falta, exterminaria als jueus; creia que ells s’ho havien buscat. La seva prepotència, les seves cases grans, les seves costums, el no voler-se barrejar amb els altres, la seva fastigosa riquesa i la seva elegància insultant.

Així, cada mati, Hans es desperta amb els ulls dels jueus dins la roda que gira i gira, desprès els ulls del seu germà petit, i els ulls dels seus fills que l’ajuden a aixecar-se, a vestir-se i arribar a aquell recinte per fer una feina terrible, però necessària alhora. Ell ho vol creure amb totes les seves forces, però no sap que cada dia que passa, els seus propis ulls queden atrapats a la mateixa roda i van agafant la mirada d’aquells jueus que ell porta cada dia a la mort.

Assumpció Vendrell

Quan vaig arribar a casa, després del congrés de Madrid, em vaig trobar una sorpresa molt desagradable. El pobre Wherter m’esperava, prim i famolenc, miolant desesperat per una mica de menjar. En aquell moment vaig maleir els ossos del poca-solta del meu veí. Només li havia demanat que se n’encarregués mentre fos fora; que el gatet tingués menjar al bol i aigua neta cada dia. Si arribo a trigar una mica més me’l trobo mort. El malparit m’ho havia de pagar d’alguna manera.

Al començament, quan vaig mudar-me al nou pis, el senyor Peralta, el veí del replà, em va semblar molt normal, amable i fins i tot educat. Una primera impressió que el temps va anar esvaint completament. No era gens infreqüent que, quan jo arribava a casa al vespre cansat d’una dura jornada, el senyor Peralta, sense pietat, truqués a la porta de casa per a consultar-me qualsevol dubte legal. I sempre en tenia, de problemes jurídics per a consultar-me: l’augment del lloguer, la repercussió dels impostos sobre la renda, les declaracions tributàries, alguna baralla que havia arribat al jutjat
—aviat em vaig adonar que era un busca-raons—, etc.

Per al meu veí, jo era la solució perfecta a qualsevol problema jurídic; un advocat al costat de casa i sense cap cost per part seva. Naturalment, entenia que els meus serveis eren gratuïts i que era la meva obligació prestar-los-hi de bona gana, perquè formaven part de la bona relació que han de tenir els veïns i de la necessitat d’ajut mutu. Per tot això, no vaig dubtar a confiar-li la cura d’en Wherter mentre m’estava al congrés jurídic. Així em compensaria d’alguna manera les hores de descans que m’havia arrabassat mentre jo resolia els seus temes.

Per sort, en Wherter es va recuperar aviat de la carpanta passada i va tornar a ser el gat llustrós i sa que sempre havia estat. Per aquest motiu vaig descartar una venjança violenta i també l’enfrontament directe. A més, el veí era fort, un tipus acostumat a cercar brega, i no m’interessava pas barallar-m’hi. Malgrat tot, jo estava resolt a tornar-li la malifeta, però no sabia com podia fer-ho adequadament. No va trigar a presentar-se l’oportunitat que esperava.

Un bon dia, el meu veí em va convidar a entrar a casa seva. Era un fet bastant insòlit, perquè era un solitari recalcitrant i molt desconfiat. Aviat, però, vaig entendre el motiu d’aquella inesperada hospitalitat. El senyor Peralta volia presumir de l’estada que acabava de fer a Istambul. Mai no havia anat enlloc perquè és molt gasiu, i a més creu que sortir a l’estranger és perillós, però el viatge li havia tocat en un sorteig de La Caixa i no va voler pas desaprofitar-lo. Molt content, em va explicar amb tots els ets i els uts les anècdotes del viatge, que més tòpiques i avorrides ja no ho podien ser. Sobretot, em va ensenyar, tot cofoi, els souvenirs que s’havia emportat d’aquelles terres. Tot eren rampoines de gust més que dubtós, que ell assegurava haver aconseguit a bon preu a força de regatejar, com un  gran expert, amb els venedors del Gran Basar. El bo del cas, però, va ser quan em va ensenyar les cortines del bany. No tenien res d’extraordinari, eren unes simples cortines amb un dibuix lleument oriental. Em va dir, satisfet, que se les havia emportades d’amagatotis de l’habitació de l’hotel Màrmara.

Va ser llavors quan, com una revelació, vaig tenir una idea per a venjar-me degudament del veí. Aquella mateixa nit vaig enviar un e-mail a en Pamuk, un amic d’Istanbul, per explicar-li els detalls de l’operació i demanar-li ajut, del tot imprescindible.

Quinze dies després, un divendres al vespre, quan tornava de la feina, vaig veure que el senyor Peralta m’esperava a la porta de casa. Estava pàŀlid i ullerós; l’angoixa se li dibuixava al rostre. Amb la mà tremolosa, el veí em va atansar una carta i em va demanar que la llegís i li digues el meu parer. Necessitava que ho fes de seguida, perquè s’havia posat molt nerviós en rebre-la. Amablement, li vaig dir que passés i que s’esperés assegut al sofà. En Wherter, quan el va veure, va córrer a amagar-se. I empassant-me les ganes de riure, cosa que em va costar molt, vaig llegir la missiva del meu amic.

Seguint fil per randa les meves instruccions, en Pamuk es feia passar pel director de l’hotel Màrmara i, amb un to imperatiu i greu, informava el meu veí, en un castellà perfecte, que tenien proves irrefutables que ell havia sostret les cortines de l’habitació durant l’estada a l’hotel i que, davant un fet tan desagradable, enutjós i execrable, ja duien a terme les gestions adients amb la policia perquè el delicte no quedés impune. La carta acabava dient que no se li acudís mai més tornar a ser client de l’hotel Màrmara i que s’atingués a les conseqüències que, sens dubte, es derivarien de la seva acció un cop les autoritats se n’encarreguessin oportunament. El meu amic s’havia lluït, i fins i tot havia aconseguit paper de carta de l’hotel, cosa que li donava a tot plegat una gran versemblança.

—Això és greu, amic meu —li vaig dir amb posat seriós, tornant-li la carta. El veí va començar a suar.

—No pot ser. Però, si només són unes cortines!

—Senyor Peralta, no vull espantar-lo, però avui dia els robatoris d’hotel estan molt perseguits. Els hotelers, farts de tenir greus pèrdues, han aconseguit un tractat internacional sobre aquesta qüestió. S’ho comuniquen tot entre ells, i a hores d’ara, possiblement, no l’acceptarien a cap hotel d’arreu del món.

Li vaig dir això amb convicció, sense que se’m notés tanta farsa, per la qual cosa em vaig engrescar i vaig anar a més.

Fins i tot jo em vaig sorprendre de la meva capacitat d’inventiva quan vaig explicar-li, ben seriós, el cas d’una parella de Barcelona que feia anys que s’estava a les presons xineses per haver sostret els queviures del minibar d’un hotel de Pequín, i que malgrat els esforços diplomàtics i polítics no s’hi havia pogut fer encara res.

—No pot ser. A la presó per una cosa així! —em va dir nerviós el meu atribolat veí.

—I tant que es pot acabar a la presó per una cosa que sembla tan poc important! I el que és pitjor és que la pena s’hauria de complir, no aquí, sinó a Turquia. El tractat internacional més recent recull l’extradició en aquests casos i no fa distincions entre petits i grans robatoris.

Sabia que n’estava fent un gra massa, però m’adonava que la ingenuïtat del veí no tenia límits.

—Per cert —li vaig dir— ha vist la peŀlícula L’exprés de mitjanit?

Quan va sentir això, vaig comprendre que l’havia vista perquè el seu rostre va passar de pàŀlid a morat i, durant un moment, vaig patir per la seva salut. Per això vaig compadir-me’n —no volia tenir la seva mort a la consciència— i li vaig dir que encara era possible evitar les «conseqüències del robatori» i eludir la presó. Només havia de fer, exactament, tot allò que jo li digués i el malson s’acabaria.

Aquella mateixa nit, el veí va despenjar les cortines turques del bany i les va empaquetar curosament. El cap de setmana se’l va passar tancat al pis, tot neguitós, contemplant les maleïdes cortines. L’espera segur que se li va fer llarga, i més per a algú com ell, que no acostuma a fer servir gaire el cap per a pensar. El diumenge a la tarda va venir a casa meva per a recollir el document que li havia redactat i les instruccions que havia de complir estrictament per a evitar «mals majors». Naturalment, jo vaig creure que després d’hores de «reflexió» no em faria cas, però anava ben errat.

El dilluns al matí, a primera hora, mentre m’arreglava per a anar cap a la feina, vaig veure per la finestra que el senyor Peralta creuava el carrer. Portava un paquet gros, ben embolicat. Vaig suposar que eren les cortines. També vaig comprendre que, complint fidelment les meves instruccions, es dirigia a l’estació de Sants. Allà va comprar un bitllet d’anada i tornada a Madrid…

Dos dies després, vaig veure que el senyor Peralta entrava a casa seva. Abans de tancar la porta d’un cop molt fort, em va dirigir una mirada matadora. No em va dir res i jo no vaig gosar parlar-li. Des d’aleshores no em dirigeix la paraula. La situació actual és més còmoda per a mi, perquè ja no em truca de nit esperant que li resolgui un tema legal. Però no me’n refio gens i estic buscant amb urgència un pis nou, lluny d’aquí, perquè temo per la integritat d’en Wherter, i per la meva també.

El sentit de l’humor del senyor Peralta és molt limitat, i encara no ha encaixat la meva «petita» broma. Uns quants dies després que arribés de Madrid, va aparèixer a la premsa escrita una notícia de petit format, però curiosa. També es va divulgar per alguna emissora de ràdio. El text de la notícia explicava que un home de mitjana edat, resident a Barcelona, del qual es feien constar només les inicials, s’havia presentat, visiblement nerviós, davant l’ambaixada de Turquia a Madrid. Anava amb un paquet de cartó, que de seguida va ser interceptat pels serveis de seguretat de l’ambaixada, que temien que es tractés d’una bomba. Tothom va quedar ben sorprès quan es va comprovar que dins el paquet només hi havia unes inofensives cortines de bany. Després, el cap de seguretat va agafar el paper que l’home no parava de mostrar-li mentre deia que era un document per a arreglar «el problema del robatori». Es tractava d’un extens escrit adreçat al senyor ambaixador, en el qual l’home demanava contrites disculpes per aquella mala acció, que havia consistit a furtar les cortines d’un hotel de luxe d’Istanbul.

Els empleats de l’ambaixada, que havien vist de tot, es van quedar bocabadats davant la compungida actitud del penedit soŀlicitant, i, segons que afirmaven els periodistes, encara reien per aquell succés tan insòlit.

Amb tot plegat, he arribat a la conclusió que en Wherter és més llest que el senyor Peralta. El meu gat no sempre em fa cas.

Rosa Fuixart

Me gustan los días como hoy, cuando entro en el restaurante y veo la mesa vacía, mi mesa. Es la mejor, situada junto a la ventana. Mientras espero los platos puedo observar a la gente sin ser vista y a los edificios de enfrente con las pequeñas ventanas que hacen que me imagine las vidas interiores. Mi terapeuta dice que son estas pequeñas satisfacciones cotidianas las que tengo que empezar a saber valorar.

He acabado la ensalada y el camarero me trae el solomillo. Lo corto y sangra, odio la sangre, no puedo superarlo, me repugna y me marea. Tengo la imagen de Hannibal Lecter guisando el cerebro de su víctima; nunca debí ver esa película ni vomitar sobre mi vecino de butaca.

Respira, respira, recuerda lo que te dice el terapeuta, respira y piensa, respira y piensa y entonces actúa. “Por favor, ¿sería tan amable de pasarlo un poco más?”.

Pero, ¿por qué sonríe este imbécil?. ¿Por qué lanza una mirada de complicidad a la rubia de la mesa de al lado?. No tienen ni idea de cómo soy, no tienen derecho a juzgarme. ¿Acaso notan cómo tiemblo?. ¿Cómo me sudan las manos?. Respira, respira y piensa, sé fuerte, no te dejes llevar por los primeros impulsos.

Pero ya he salido a la calle después de tirar la silla, me he dejado la chaqueta dentro, tropiezo con un transeúnte, cruzo la calle y esquivo un coche, abro la puerta del edificio de las ventanas pequeñas y subo al primer piso, saco la llave del bolsillo y entro. Lo conozco, no hace falta abrir ninguna luz y no hay muebles que me hagan tropezar. Llego a la habitación, subo un poco la persiana, no demasiado. Y cojo la recortada; está cargada.

Me sitúo, apunto directamente a la cabeza del estúpido camarero, respiro y… diparo, la bala le llega al cuello, brota la sangre a borbotones y tiñe su camisa blanca, cae al suelo. Respiro y disparo a la rubia, esta vez en el pecho y sus compañeros de mesa reciben la salpicadura de su sangre en la cara, en los brazos. Y salen a la calle aterrados y ensangrentados.

Yo respiro, respiro y pienso. Necesito seguir los consejos de mi terapeuta, no puedo ser tan pusilánime, pero realmente no sé cómo hacerlo.

Dejo de mirar por la ventana del restaurante, se acerca el camarero. “Su solomillo, señora, espero que esté a su gusto”.

Tengo que apreciar las pequeñas victorias, hasta ahora he conseguido la mitad; domino la respiración, sólo me falta dominar el pensamiento.

Ana Cutillas

El cielo, el mar limpio y transparente, el sol radiante sobre las casas encaladas, las montañas nevadas en la cima permanentemente… Esos eran sus recuerdos de niño. No se acuerda de cuándo y en qué momento empezó a interesarle la escritura, el plasmar tanta belleza que añoraba desde hacía tanto tiempo. Tal vez fue aquel libro que leyó años atrás, cuando todavía era un adolescente, y del que vagamente recuerda el contenido, pero sí su título: La casa del recodo. Eso debió ser lo que le impulsó a tomar lápiz y papel y sacar la añoranza de su alma. Al releer lo escrito nunca alcanzaba su objetivo, y le parecían superficiales aquellas palabras que, salvo en algunas frases, no conseguían describir sus sentimientos. Por eso se enfadaba consigo mismo y rompía el folio con rabia, o simplemente lo estrujaba en sus manos para después tirarlo a la basura. Esto no le hacía desistir de su empeño, porque creía conocer sus limitaciones, y al fin y al cabo, la escritura le servía de terapia para espantar la morriña.

Lo que nunca pudo saber con certeza fue en qué momento su compañera de trabajo recogía las cuartillas, estirándolas cuidadosamente para guardarlas amontonadas en una carpeta. Ella reescribía los poemas a máquina, colocando los puntos y comas donde debían estar, quitando letras equivocadas o añadiendo mayúsculas cuando convenía, y es que Marta era una chica ilustrada, como se suele decir. Ella trabajaba en la oficina, y sólo se relacionaba con Nicolás a la hora del almuerzo. Él, en cambio, fue poco al colegio, y tuvo que conformarse con ser un empleado de la limpieza, pero sí sabía leer; lo había aprendido antes de ir a la escuela, porque estaba todo el día preguntando cómo se llamaban las letras a sus hermanos mayores y a todo el que se le ponía por delante. Empezó a picarle la curiosidad del saber cuando su madre lo llevaba a misa una vez por semana; el sacerdote tenía un precioso libro rojo con filos de oro del que salían historias increíbles que a veces le hacían llorar.

En ese momento de su vida, no obstante, Nicolás tenía otra clase de preocupaciones: su trabajo, su casa, sus hijos…, pero el ratito del almuerzo era para él y para sus pensamientos. Marta lo observaba de lejos sin molestarle, y esperaba a que todos se marcharan para acercarse al contenedor y recoger su premio. Sin darse cuenta, Marta había logrado reciclar una gran cantidad de páginas. Decidió enseñárselas a su novio, que trabajaba en una editorial, y al cabo de unos meses, Nicolás recibió una carta donde muy amablemente le pedían que pasara por las oficinas para formalizar el contrato antes de que terminara el año. Una vez en la editorial, Nicolás tenía el libro entre sus manos y vio que Marta se le acercaba, ofreciéndole un bolígrafo para que se lo dedicara. Nicolás no entendía nada. Sin decir palabra, cogió el libro, lo abrió por cualquier página y leyó unas palabras al azar:

El almendro de mi casa

ya tomó agua de plata,

tiene las ramas repletas

de mariposas de nácar

Una lágrima resbaló por sus mejillas hasta romperse en las páginas del libro, dejando una mancha en forma de corazón. Nicolás escribió encima: gracias…

Luisa Ros Muñoz

(…)

25 de noviembre de 1984

Hoy mi madre y yo hemos idos a comprar figuras de Belén para enviárselas a mi prima, que vive en Sevilla. Espero que le haga tanta ilusión como aquel muñeco llamado Tragoncete que le regalamos cuando tenía cuatro años, a pesar de que ahora ya es bastante mayor. A mí la Navidad siempre me entusiasma, aunque todos nuestros parientes vivan lejos de nosotros, al igual que ella.

30 de noviembre de 1984

No tengo ni idea de qué estudiar cuando acabe la E.G.B., pues confieso que este último curso está siendo bastante difícil y laborioso para mí, a pesar de que los profesores dicen que soy inteligente.

23 de diciembre de 1984

Estas navidades conseguiré escapar del aburrimiento, mi mayor enemigo, ya que todos nuestros profesores nos han encargado algún trabajo para Navidad. Puedo imaginar a mi prima montando un hermoso Belén, como todos los de Sevilla, con su madre y usando nuestras figuritas, naturalmente. A mí lo que sí me haría ilusión que me mandasen ellos sería una caja de mantecados, ya que soy muy golosa y además son unos dulces que tardan mucho tiempo en estropearse.

(…)

Mercedes Moral

Es joven, pero muy maduro para su edad, la profundidad de su mirada de ojos pardos, te enseña una nobleza innata, posiblemente heredada. Cuando te mira con esos ojos profundos y atentos no es un niño, ni siquiera un adolescente inquieto, es casi un adulto cargado de sensatez, no hace nada sin medirlo antes, sin saber cual será el resultado.

La rutina le da seguridad, las alteraciones y los cambios lo descolocan, le alteran su ritmo natural.

Sus movimientos son tranquilos, a veces excesivamente lentos, camina despacio, con paso firme y seguro, no gesticula en exceso aunque si es expresivo.

Habla mucho con un vocabulario rico y claro, siempre expresa lo que quiere decir, no da lugar a las dudas o a los malos entendidos, su acento es limpio y contundente.

Su cuerpo es proporcionado, se está estirando, alargando en las formas, sus cálidas manos nunca están frías, igual de cálido es su corazón, es sensible a lo que le rodea, a lo que ve y a lo que escucha.

Nunca quiere ser el protagonista, ni la estrella, prefiere la seguridad que le proporciona estar en segundo plano, le permite estar ahí por si alguien le necesita. Le reconforta ayudar a los demás.

Es feliz con las pequeñas cosas que ve y siente a su alrededor, no es una persona de grandes ambiciones, sino de pequeños detalles, de cosas simples.

Es guapo, tiene unas largas pestañas y unos labios bien dibujados, carnosos y rojos. Su rostro es equilibrado, sin excesos en la nariz ni en las orejas ni en nada.

Su piel siempre tiene buen color, nunca está pálido ni con aspecto enfermizo, rebosa salud.

Es un buen deportista, aprende a esforzarse, a compartir victorias, a asumir los fracasos, entiende lo que es jugar en equipo y compartir lo bueno y lo malo, la idea de justicia suele guiar sus actos.

Su sonrisa, unida a la profundidad de sus ojos son su armas secretas, él todavía no sabe como utilizarlas, ni siquiera sabe que las tiene, ahora las usa de forma natural, ingenua.

Cuando te mira y sonríe, se enciende su rostro, te invade de una forma arrolladora.

Sus besos y sus abrazos, siempre van unidos, son generosos, sin esperar nada a cambio, no los raciona, los regala.

Él no quiere ser la estrella, pero sí es mi lucero.

Yolanda Gómez

Rita Arniches siempre conservará la imagen de aquel hombre que dejó huella en el paso de su vida.

Se llamaba Tom Green. Era un hombre de treinta y tres años del que se podía decir que su único oficio era vagar por el mundo con una mochila de harapo como equipaje. En sus facciones se asomaban pequeñas arrugas que le seguían en el tiempo y una sonrisa burlesca. Tenía unos ojos pequeños y marrones enmarcados en unas gafas de pasta negras que le daban el aspecto de un hombre interesante e inteligente pero, a la vez, su pelo descabellado mostraba a un joven rebelde y vulgar.

Por su parte, Rita Arniches era una joven que vivía en un barrio céntrico de Lisboa. Tenía veinte años y era estudiante de historia en tercer curso. Era inteligente pero un poco ingenua, amiga de sus amigos. Tenía un pelo largo, liso y de un color rojizo tostado como el color de los ladrillos mojados por la lluvia y una mirada penetrante de color verde.

En apariencia, no parecía que dos personas que venían de mundos distintos compartieran algo en común pero, amigos míos, todo dicho está mal dicho y las apariencias pueden engañar como los efectos ópticos nos engañan en un truco de magia.

El primer encuentro tuvo lugar en un sitio público, un autobús de la zona céntrica de Lisboa, en el barrio de la Baixa. Era una madrugada ventosa y, huyendo del viento, ambos venían de tomar unas copas en algún bar o taberna de por allí. Ella llevaba un vestido negro.

Se sentaron el uno frente al otro a cierta distancia y en seguida sus miradas se cruzaron. Rita, en un primer momento, no le prestó atención ya que pensó que su mirada era como esas miradas con las que se cruzaba en sus trayectos hacia la universidad o al volver de allí o de cualquier otro lugar. En todo caso, miradas insípidas y vacías, cansadas de la vida.

Al rato que Tom no dejaba de mirarla ella lo notó y entonces se fijó en él. Tom tenía una mirada descarada, intimidadora y a la vez llena de dulzura y Rita sucumbió ante ella. Sin saber porqué, Rita pensó que ese hombre debía ser el hombre más solitario del planeta.

Estuvieron así todo el trayecto hasta que finalmente llegaron a su destino. Casualmente bajaron en la misma parada. Tom se le acerco y suavemente le dijo: “Chica de negro, te he estado observando y creo que tienes la mirada más solitaria que he visto nunca”. Ella sorprendida le contesto: “Hombre de mirada solitaria yo también lo pensaba”.

Caminaron horas deambulando por las calles, hablando, sin ningún destino más que aquel que les había permitido conocerse.

Tom le habló de sus múltiples experiencias en cada uno de sus viajes. Ella le oía fascinada y con mucha envidia. Rita, aparte de algunas escapadas a Madrid o Barcelona, solo había podido “palpar” todos aquellos lugares descritos por él en los libros de Historia, siempre imaginándose en algún lugar remoto y perdido.

Hablaron de literatura, de música, de la meditación, de Buda, de los paisajes y de lo mal que estaba el mundo en general. Se rieron, se rieron mucho.

Luego, inevitablemente cada uno siguió su camino. Tom en la carretera y Rita en su perfecta vida estudiantil.

Parecía como si la soledad hubiese sido generosa con ellos y les hubiera concedido un momento eterno en perfecta compañía.

Tom y Rita. Dos almas solas que se encontraron y siguieron solas manteniendo la esperanza del próximo encuentro.

Irma Estopiñà Toquero