El plaer de l’escriptura

Pedro salió a la terraza, donde una empleada terminaba de servirle el desayuno. Sin saludarla, la despidió con un gesto frio y autoritario de sus manos. Con las personas que tenía a su servicio no solía tener muestras de educación, solo ordenaba con mucho rigor cuanto esperaba que hiciesen.

La mesa estaba llena, como a él le gustaba. Una vez sentado, decidía qué tomar. Se sirvió un zumo de naranja, untó un par de tostadas con tomate y colocó encima sendas lonchas de jamón. Mientras engullía, no degustaba la comida, miraba alrededor. Desde allí divisaba la carretera que descendía, serpenteando a través de la urbanización, y adentrándose en las estrechas calles del Casco Viejo, al puerto. Podía ver los tejados y los jardines de los chalés de sus vecinos entre los pocos árboles que había, y los de las casas del pueblo que parecían tocarse.

Yo le observaba sin miedo a ser vista, porque él nunca reparaba en mí.

Hacía pocas semanas que Pedro había llegado a aquella casa. Un lujoso edificio rectangular de dos plantas que él mismo mandó construir, con amplias cristaleras que llenaban de luz las espaciosas habitaciones y salas decoradas con muebles modernos y funcionales. De luz y de mar. Había escogido para su casa el alto de una montaña cuajada de pinos, que sus máquinas y operarios no tardaron en arrancar para hacer aquel grupo de viviendas llenas de coches y de gente.

Ay, como me dolió oír caer los árboles y las máquinas arrasándolo todo. Y el silencio que quedó cuando marcharon los pájaros.

Así había llegado a ser él. Sin sentimientos ni escrúpulos, no paró hasta conseguir el poder y la riqueza de que hacía gala. Estar arriba.

Y qué daño me había hecho hasta llegar ahí. Pero estaba ciego, no veía mis heridas.

Desde su trono, mientras saboreaba un café, contemplaba el pequeño puerto donde fondeaban tranquilos una veintena de pequeños barcos de pesca, los mismos que cada tarde llenaban el aire de un agradable olor a pescado cuando regresaban de faenar. Muy cerca dos excavadoras destruían parte de la montaña que penetraba en el mar sirviendo de abrigo a las naves de los pescadores, a los que un gran cartel anunciaba la construcción de cincuenta amarres deportivos. La empresa de Pedro era la encargada de aquella obra.

De aquella destrucción que yo veía y sentía, como tantas otras que había hecho. Qué daño me hacía cada dentellada de las máquinas, cada árbol arrancado de cuajo.

Llevaba varios minutos sin moverse. Un trozo de tostada había caído sobre su barriga. La empleada volvió y le preguntó si podía retirar los restos del desayuno. Él no movió los labios, ni la cabeza para afirmar o negar. Tampoco le indicó con las manos cual era su respuesta. La chica le miró fijamente, observando que no respiraba, el trozo de pan no se movía sobre su grueso vientre. Se acercó a él, le colocó la mano cerca de la nariz y la boca y comprobó que no respiraba. Corrió al interior de la casa y volvió acompañada de dos personas más del servicio.

El cielo apaga la luz sobre el mar que él tanto adoraba con un manto oscuro. El agua que desprende desborda mi propia agua. Toda yo comienzo a ser agua por los pies, mientras una máquina muerde mi vientre, sin dolor, para depositar a Pedro.

EDUARDO TORRALVO

Quan l’Arcadi es va separar va sentir la necessitat se marxar de Barcelona i instal.lar-se a Viladoms, a la casa de pedra que va conservar en la partició del divorci.

Allà, va muntar tot l’equip informàtic per poder continuar amb la seva empresa de disseny publicitari i es va disposar a refer-se del cop que li va suposar la marxa de la Francesca.

A la casa de pedra, a un parell de quilòmetres del poble, l’Arcadi rebia per internet els encàrrecs dels seus clients i només en sortía una estona cada tarda per caminar pels camins del voltant, per anar a llegir a la vora del riu o per baixar a Tremp a carregar provisions.

A la petita vall només hi havia dues cases. La casa de pedra de l’Arcadi i un petit mas amb un paller en runes on, segons li havien explicat hi vivia l’Anselm, un pastor vell que ja no sortia de casa i que rebia periòdicament la visita d’algun veí del poble que li portaba queviures i venia a comprovar que encara era viu.

L’Arcadi, cada nit, des de la finestreta petita de les golfes on dormia, mirava a l’altra costat del riu la casa de l’Anselm i veia una llum feble, gairebé un reflex que testimoniaba que l’habitant del mas era allà. Devia ser tot just una bombeta de vint-i-cinc, d’un groc esmorteït, que s’apagaba cada vespre, sense excepció, abans de mitja nit.

Dia per altre, l’Arcadi pensava que hauria de creuar el riu per presentar-se a l’Anselm i establir alguna mena de relació amb el vell. Però els dies anaven passant entre la tristesa de la separació de la Francesca, que no superava i el propi aïllament que aquella situació li anava creant.

L’hivern va fer-se present. La neu va pintar de blanc les verdes parets de la vall. El termòmetre s’ensorrà un dia sí i l’altre també i les sortides de l’Arcadi s’anaren espaiant.

Cada dia però, des de la finestra petita de les golfes observava l’escàs punt de llum del mas veí. Entre el fosforescent blanc de la neu a la nit i la lluna clavada damunt la sageta dels abets, la llum gairebé imperceptible donaba fe d’una presència que s’esdevenia més imaginària que real.

La nit de cap d’any, l’Arcadi va decidir anar-se’n al llit després de llegir un llibre d’un jove poeta per a ell desconegut:

“Quan serà, i on, que el buit que t’exaspera tornarà a alçar-se i t’omplirà de llum?”

Ja al llit, recordà que no havia mirat el testimoni lluminós del mas de l’Anselm. S’atançà a la finestra petita de les golfes i no va poder veure ni rastre de lla llum. Va estar una estona fitant la vall, a l’altra banda del riu. L’Anselm ja deu dormir, pensà, o la bombeta s’ha fos.

L’endemà, primer de gener, un vehicle tot terreny de la Funeraria del Pallars parada a l’era del mas de l’Anselm li aclarí el dubte. Mai més veié la llum.

I a la primavera, quan la neu marxà, també ell va alçar-se per cercar la llum en un altre lloc.

Pere Bou

L’Eusebi Manta va ser tot un personatge. Cert que no és gens conegut; considerava un esforç excessiu difondre el seu pensament. I això que és creia un autèntic filòsof i un lliurepensador. Havia nascut a Barcelona ciutat, un mes d’agost molt càlid i tediós. Potser això va tenir que veure amb el seu caràcter. Des de menut, tothom deia que “tenia un os a l’esquena” i no s’equivocaven gens, ni mica. Mai havia fet els “deures” de l’escola, odiava la gimnàstica amb totes les seves forces i no hi havia res en el món que li agradés més que el llit. Estava especialment orgullós del clot del seu jaç degut a la deformació del somier sota el pes del seu cós. I gradualment va anar cultivant la peresa fins al límit d’aconseguir ser-ne un virtuós.

Per a poder desenvolupar-se com a mandrós sublim, l’Eusebi Manta gaudia de certs avantatges. Per exemple, no tenia problemes econòmics, perquè vivia de rendes immobiliàries. Ni tampoc d’intendència: la seva mare era la dona més atenta i servicial que cap fill únic hagués pogut somiar mai. I a sobre, n’era una gran admiradora. Ell era un home molt eloqüent i qui l’escoltava acabava dubtant sobre les virtuts del treball i les avantatges de la productivitat. Mai va tenir la més mínima intenció de treballar i tampoc tenia cap interès en conèixer món, fora del que sortia per la pantalla del televisor.

Quan va deixar els estudis inacabats, l’Eusebi Manta es va comportar com un vertader mandrós militant. Qualsevol desplaçament li semblava excessiu i va resoldre que el millor era romandre a casa. Es va instal·lar a la seva habitació, una ample i còmoda cambra on hi havia tot el que desitjava a la vida: un llit confortable, diversos sofàs que competien en folgança, un televisor, un vídeo, el telèfon i un ordinador, que no usava gairebé mai. No necessitava res més. Puntualment la mare li portava l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar i li feia la neteja. Al costat de l’habitació hi tenia el lavabo. Era feliç i, quan algú preguntava que feia tot el temps allà reclòs, ell contestava resolt: penso. M’agrada pensar i, sobre totes les coses, m’agrada no fer res de res. La vida flueix llavors sense cap pressa, amb una calma magnífica que l’omple d’autèntic sentit.

Els anys van anar passant i l’Eusebi defensava aferrissadament la seva opció radical de vida. La seva mare es va començar a preocupar. Qui el cuidaria quan ella no hi fos? Llavors no va dubtar en buscar-li una novia, algú que se’n ocupés com sempre ella ho havia fet. I encara que sembli increïble, la va trobar. L’Abnegada Sallés era la dona ideal per el seu fill i l’Eusebi, al conèixer-la, va estar-hi totalment d’acord. Seria la parella perfecte. La mateixa admiració incondicional, el mateix interès en cuidar-lo i, això sí, una vida matrimonial un xic insulsa, perquè a l’Eusebi li feia mandra practicar el sexe. Era massa cansat.

Aquesta vida alternativa, singular i còmode no va ser gaire perllongada. Desgraciadament l’Eusebi Manta va morir quan acabava de complir els trenta anys. La seva mort va ser plàcida i dolça, tan com va ser-ho la seva singular vida. La sang va cansar-se de córrer per les seves venes i poc a poc es va anar estancant. El cor tampoc tenia gaires ganes de bategar i poquet a poquet, d’acord amb aquella sang quieta, es va anar aturant fins que l’Eusebi Manta va quedar ben garratibat i fred dins del magnífic clot del seu llit.

No va durar pas gaire aquest personatge, es cert, però com ell deia, el temps fluïa tranquil·lament pel seu èsser i el va viure amb molta intensitat, degustant cada segon, cada minut i cada hora que transcorrien mandrosos mentre s’estava a la seva cambra. Diuen que les seves últimes paraules van ser: vull dormir encara més. Descansi en pau.

Rosa Fuixart

Miré mis manos, que no eran las tuyas.

Las volví a mirar

mientras te recordaba de reojo

y estaban sucias

y completamente vacías.

Sentí angustia. Nada más que eso.

Apuesto a que de mis manos

tú no recibiste nada,

intuyo que yo de las tuyas

tampoco.

Se palpaban a distancia

frías e intocables,

y nuestros dedos se señalaban. Nos acusábamos.

Miré otra vez.

Ahora tenemos un inmenso agujero

en la palma de la mano

de donde no sale nada.

*El amor es dar algo que no tenemos

a alguien que no lo quiere. No lo tuvimos, no lo quisimos dar.

Ese algo. La perdición del hombre.

Irma Estopiñà Toquero

(*Jacques Lacan.)

Con el pasado a mis espaldas llego a ti,

obsesionado por las imágenes

que golpean una y otra vez mi mente

como la lluvia en el cristal

y luchan por superar

esta revuelta imposible.

Ana María Membrado

Nota de l’autora: Aquesta és la història del meu nom, però amb els noms dels personatges canviats.

Durant tot l’embaràs esperava sentir-ho per boca d’alguna persona. De les meves germanes, de la meva mare i sobre tot per boca del meu marit. No va ésser així. Jo em vaig sentir petita e insignificant, més encara del que sempre m’acostumava a sentir.

En aquells anys no hi havia les tècniques, tan normals avui en dia, per determinar el sexe de les criatures abans de néixer. Teníem triat el nom, per si era nen, casi des de el principi del embaràs, però tenia el pressentiment a dins meu, que seria nena, i li volia posar el meu nom: Cristina, però no volia dir-ho jo per por que em diguessin pretenciosa. El meu nom era la única cosa que em feia sentir orgullosa de mi mateixa. El trobava tant bonic!… Quan la mare em nombrava, jo sentia que era algú; quan el meu marit, les poques vegades que era afectuós, em deia “Cristina meva”, tot el mon s’il·luminava, com si un gran sol hagués sortit de cop i volta al meu damunt.

Esperava que algú digués: “si és nena, li podem posar Cristina com tu”. Ningú ho va dir. A lo llarg de tot l’embaràs mai em van fer la proposta, i jo vaig callar.

Va arribar el dia del part. Un part lent, dolorós i molt complicat. Quan per fi va néixer la nena, les germanes Carmelites que regentaven l’hospital,  feien festa: “Quina nena més bonica”! “Quin tresor de criatura”! “Quin nom tindrà aquesta nena”?… Tímidament vaig contestar: “Encara no l’hem triat”. “Oh, oh… li posarem, Maria de la Concepció”. Al instant, aquell nom, el vaig trobar ridícul, llarg, lleig…, però no vaig dir res.

Mai ningú de la família va dir res, mai ningú va protestar, però aquella nena, la meva filla, no li vam dir mai pel nom. A partir de llavors va ser solament “la nena”.

Li vàrem negar el nom, com qui li nega la personalitat. Va anar a l’escola i les mestres li van dir pel cognom, les amigues també la nombraven pel cognom, fins i tot ella mateixa no es reconeixia darrera d’aquell nom que no havia sentit mai per boca de ningú. Tant era així, que ella, quan li preguntaven: “Com et dius, maca”?, es posava vermella, tartamudejava i no el podia acabar del tot.

Van haver de passar molts anys fins que la meva filla pogué crear-se la seva pròpia personalitat, pogué posar-se nom a ella mateixa. Primer va ser Conxita, desprès va ser Conxa, però a mi encara se’m fa estrany. Per mi i per tota la família, ella es la nena. No obstant, aquest obstacle que va marcar la seva infantesa, la va fer molt forta, molt obstinada i molt segura d’ella mateixa. Avui, ella sola, acaba de triar el nom de la seva filla: Es dirà Cristina, com jo.

Assumpta Vendrell

Estaban todos. Diecisiete. Los conté mientras la dependienta envolvía los regalos. Los Álvarez, una señora familia, como dijo la chica. Que no parar de crecer, aumentará próximamente, añadí, compartiendo con ella el embarazo de Alicia. Un paquete más que habrá que hacer el próximo año. Salí de allí con la pesada bolsa llena de cajas de todo tipo: perfumes para Sandra, el mp4 para Eduardo, la videoconsola para María… No, no me había olvidado nada, la lista estaba completa.

Se me echaba el tiempo encima, otro año que tenía que correr. Detrás de mí, la chica se disponía a cerrar la persiana. Cargué todo en la furgoneta y partí. Las calles se estaban quedando vacías, sólo algunas personas que corrían a sus casa, o bajaban apresuradas de algún taxi, o de los pocos autobuses que aun no habían terminado el servicio.

Cuando llegué a casa de los Álvarez, observé el comedor. Un escenario que me resultaba muy familiar, llevaba veinte años visitándoles. La mesa se encontraba preparada, la llegada de hermanos, hijos e hijas, y luego los novios y novias, hizo que se instalara una auxiliar, se había quedado demasiado pequeña. Algunas fuentes con aperitivos, una jarra con agua, dos botellas de vino y las copas y platos que María, la señora, saca en esta ocasión. De la cocina llegaba el olor del cabrito recién hecho al horno, y de los langostinos a la plancha. Un menú navideño que esta familia no ha cambiado en todo este tiempo.

Comencé a contarlos a ellos. Dieciséis. No, diecisiete. David, el novio de Raquel, acababa de llegar y saludaba a todo el mundo antes de ir a dejar su abrigo. Se ha ganado con su simpatía a todas las mujeres del grupo. Ya podía comenzar la cena que el señor Pedro hacía rato que estaba impaciente por empezar, y se atrevía a picar algo, provocando la ira de su mujer, que mientras iba y venía a la cocina, le echaba en cara su mala educación. En poco más de una hora yo estaría dentro con los regalos.

La cena transcurrió sin ninguna novedad. Cuando terminaron los postres, José Luis, el menor de los Álvarez, sacó un pequeño tronco al que le habían pintado una cara en un extremo, colocado un gorro rojo, y envuelto en una manta. Comenzaron a cantar y el pequeño Eric golpeó con un palo al tronco, y de debajo de la manta una mano sacó un regalo para él. Un libro de dibujo con una caja de colores. Después uno a uno, todos siguieron dándole palos a aquel trozo de árbol y recibiendo regalos. Absurdos regalos. Un lote de pinzas para la ropa a Héctor, que cambió por una alfombra para el ratón del ordenador a Toñi, su madre; un libro de sudokus para Eduardo. No podía creerlo, ¿qué les sucedía?, ¿y el juego para la Play que hace dos días deseaba? Reían y disfrutaban con los regalos de un todo a cien. Yo miraba la bolsa que con tanto esfuerzo había subido hasta allí, que tanto me había costado reunir, observándoles durante días, escuchándoles para tratar de saber qué les gustaría recibir. Me hice una detallada lista con objetos que valían mucho dinero, recorrí varios almacenes buscando cada cosa, y ahora todos se encontraban la mar de contentos con cosas como un paquete de rollos de celo, o un abridor de botellas.

Y no me invitaron a pasar. Me estaba helando de frío en el balcón, así que arrojé la bolsa e hice polvo todos aquellos regalos y me marché de allí. Un simple tronco me había humillado.

Eduardo Torralvo

S’ha arribat al col.lapse mundial, la gent d’arreu, està de molt mal humor, i la ciutat de París és plena de nadons, estan tots amuntegats (com en les vagues de recollida d’escombraries) pels carrers… la gent no sap què fer per evitar trepitjar aquelles dolces criaturetes. Mentrestant milers de cigonyes estan reunides, al davant de Notre Damme, per l’ assemblea general que s’ha convocat en referència a la vaga. Reclamen a la
patronal algunes millores laborals, com per exemple: poder fer descansos quan han de volar distàncies superiors a 100 km, ja que corre perill la seva pròpia vida i també la dels nadons; que quan toca transportar bessons o trigemins, no hagin de portar-los tots junts en un sol mocador de farcells, fent el transport amb tantes cigonyes com criatures hi hagi, com en la resta dels serveis; o que se’ls faci una revisió anual del plomatge…

Hi ha moltes famílies preocupades a tot el món perquè porten setmanes esperant que els serveixin les comandes de criatures que havien fet per catàleg 9 mesos enrere… comencen a haver-hi queixes sobre el servei, i demanen explicacions a qui sempre els havia venut que els nadons venien puntualment en cigonya des de París… Hi ha gent que, arriscant-se, descobreix llegint en uns antics plecs de paper (actualment clandestins), anomenats “llibres”, que anys enrere hi havia una mena de ritual que, segons sembla, és obligat de practicar entre dues persones de sexe oposat perquè acabi tenint resultats. Els més intrèpids ho intenten… alguns sense èxit, d’altres més hàbils, se’n surten, i descobreixen que aquell ritual, a més, és d’allò més plaent… Comença a córrer la veu, i al cap de poc temps encontra de la doctrina dictada pel govern teocràtic mundial és una pràctica realitzada per tothom… es nota, perquè la gent generalment està més contenta, i ja no hi ha aquelles discussions constants tant freqüents anteriorment…

Les parelles experimenten de nou l’embaràs i tot de sensacions, ja oblidades després de diverses generacions… Les cigonyes després de mantenir la vaga durant tants mesos, han aconseguit el contrari del que volien al principi: enfonsar la gran xarxa de laboratoris on es fabricaven els nadons a la carta, així com la seva distribució, on elles hi prenien part activa (com manava la tradició). Però s’havien acostumat ja a la vida contemplativa, i no els suposa cap problema el fet de quedar-se sense feina… Han aconseguit elles soles crear un món millor.

Francesc Gelabert Ribas

Aclariment previ: L’autora d’aquest text vol aclarir que escrit correspon a un exercici en el que havíem d’escollir una persona el més odiosa posible, i “humanitzar-la” fins a tal punt que el lector l’entengués.

Cada dia al matí, al obrir els ulls, a Hans li assalten  els mateixos pensaments. Com una roda que gira i gira, els pensaments se succeeixen un rere l’altre,  es repeteixen i es tornen a repetir una i un altre vegada sense descans, sempre acompanyats de les mateixes imatges. Venen, roden, passen i es tornen a repetir.

Hans cada matí al despertar-se veu els ulls de la por de tots els jueus, nois, nens, dones i homes, tots joves que ell condueix, invariablement dels pavellons de presoners a la sala de metges; que són plenes a vessar d’artilugis i aparells a vegades molt estranyans, que estan reclinats o a sobre els taulells. Lliteres nues de roba i focus molt grossos, encara apagats, com ulls de dragons gegants de mirada malvada.

Hans voldria passar-li un braç per sobre les espatlles a tots els jueus quan els acompanya per el recorregut que fan plegats, invariablement tots els dies, i poder-los dir: “no tinguis por, no serà res”, com quan ho feia a l’ hospital general, amb tots els malalts, on era camiller i no guàrdia, com ara, d’un camp de presoners destinat a la infermeria. Hans és alt, ros, d’ulls blaus, com la majoria d’alemanys. El seu caminar és erguit, amb les espatlles ben rectes i  alineades. Els jueus que ell acompanya són baixos, encongits per la por i per la fam.

La roda gira i ell veu els ulls del seu germà petit, ara fa 30 anys, en aquella altre gran guerra, quan sentia els trets, al costat mateix de la seva casa, en aquella trinxera maleïda on van morir, el seu pare i els seus dos tiets. Poc després va morir el seu germà petit amb els ulls desencaixats per la por, la malaltia i la fam.

Hans veia cada matí, també els ulls, dels seus dos fills  joves encara, plens de vida i alegres. Per aquells ulls, ell es podia aixecar cada dia i suportar els altres ulls d’aquells altres nois que cada dia portava a aquella sala, i que hagués volgut escapolir-se per no sentir els seus crits i els seus plors.

Havia cregut en un món millor; encara hi creu. El món que el Führer els hi havia fet creure. Pensaven que el nacionalsocialisme els salvaria de la por i de la misèria. Ell volia un món millor per els seus fills, i si feia falta, exterminaria als jueus; creia que ells s’ho havien buscat. La seva prepotència, les seves cases grans, les seves costums, el no voler-se barrejar amb els altres, la seva fastigosa riquesa i la seva elegància insultant.

Així, cada mati, Hans es desperta amb els ulls dels jueus dins la roda que gira i gira, desprès els ulls del seu germà petit, i els ulls dels seus fills que l’ajuden a aixecar-se, a vestir-se i arribar a aquell recinte per fer una feina terrible, però necessària alhora. Ell ho vol creure amb totes les seves forces, però no sap que cada dia que passa, els seus propis ulls queden atrapats a la mateixa roda i van agafant la mirada d’aquells jueus que ell porta cada dia a la mort.

Assumpció Vendrell

Quan vaig arribar a casa, després del congrés de Madrid, em vaig trobar una sorpresa molt desagradable. El pobre Wherter m’esperava, prim i famolenc, miolant desesperat per una mica de menjar. En aquell moment vaig maleir els ossos del poca-solta del meu veí. Només li havia demanat que se n’encarregués mentre fos fora; que el gatet tingués menjar al bol i aigua neta cada dia. Si arribo a trigar una mica més me’l trobo mort. El malparit m’ho havia de pagar d’alguna manera.

Al començament, quan vaig mudar-me al nou pis, el senyor Peralta, el veí del replà, em va semblar molt normal, amable i fins i tot educat. Una primera impressió que el temps va anar esvaint completament. No era gens infreqüent que, quan jo arribava a casa al vespre cansat d’una dura jornada, el senyor Peralta, sense pietat, truqués a la porta de casa per a consultar-me qualsevol dubte legal. I sempre en tenia, de problemes jurídics per a consultar-me: l’augment del lloguer, la repercussió dels impostos sobre la renda, les declaracions tributàries, alguna baralla que havia arribat al jutjat
—aviat em vaig adonar que era un busca-raons—, etc.

Per al meu veí, jo era la solució perfecta a qualsevol problema jurídic; un advocat al costat de casa i sense cap cost per part seva. Naturalment, entenia que els meus serveis eren gratuïts i que era la meva obligació prestar-los-hi de bona gana, perquè formaven part de la bona relació que han de tenir els veïns i de la necessitat d’ajut mutu. Per tot això, no vaig dubtar a confiar-li la cura d’en Wherter mentre m’estava al congrés jurídic. Així em compensaria d’alguna manera les hores de descans que m’havia arrabassat mentre jo resolia els seus temes.

Per sort, en Wherter es va recuperar aviat de la carpanta passada i va tornar a ser el gat llustrós i sa que sempre havia estat. Per aquest motiu vaig descartar una venjança violenta i també l’enfrontament directe. A més, el veí era fort, un tipus acostumat a cercar brega, i no m’interessava pas barallar-m’hi. Malgrat tot, jo estava resolt a tornar-li la malifeta, però no sabia com podia fer-ho adequadament. No va trigar a presentar-se l’oportunitat que esperava.

Un bon dia, el meu veí em va convidar a entrar a casa seva. Era un fet bastant insòlit, perquè era un solitari recalcitrant i molt desconfiat. Aviat, però, vaig entendre el motiu d’aquella inesperada hospitalitat. El senyor Peralta volia presumir de l’estada que acabava de fer a Istambul. Mai no havia anat enlloc perquè és molt gasiu, i a més creu que sortir a l’estranger és perillós, però el viatge li havia tocat en un sorteig de La Caixa i no va voler pas desaprofitar-lo. Molt content, em va explicar amb tots els ets i els uts les anècdotes del viatge, que més tòpiques i avorrides ja no ho podien ser. Sobretot, em va ensenyar, tot cofoi, els souvenirs que s’havia emportat d’aquelles terres. Tot eren rampoines de gust més que dubtós, que ell assegurava haver aconseguit a bon preu a força de regatejar, com un  gran expert, amb els venedors del Gran Basar. El bo del cas, però, va ser quan em va ensenyar les cortines del bany. No tenien res d’extraordinari, eren unes simples cortines amb un dibuix lleument oriental. Em va dir, satisfet, que se les havia emportades d’amagatotis de l’habitació de l’hotel Màrmara.

Va ser llavors quan, com una revelació, vaig tenir una idea per a venjar-me degudament del veí. Aquella mateixa nit vaig enviar un e-mail a en Pamuk, un amic d’Istanbul, per explicar-li els detalls de l’operació i demanar-li ajut, del tot imprescindible.

Quinze dies després, un divendres al vespre, quan tornava de la feina, vaig veure que el senyor Peralta m’esperava a la porta de casa. Estava pàŀlid i ullerós; l’angoixa se li dibuixava al rostre. Amb la mà tremolosa, el veí em va atansar una carta i em va demanar que la llegís i li digues el meu parer. Necessitava que ho fes de seguida, perquè s’havia posat molt nerviós en rebre-la. Amablement, li vaig dir que passés i que s’esperés assegut al sofà. En Wherter, quan el va veure, va córrer a amagar-se. I empassant-me les ganes de riure, cosa que em va costar molt, vaig llegir la missiva del meu amic.

Seguint fil per randa les meves instruccions, en Pamuk es feia passar pel director de l’hotel Màrmara i, amb un to imperatiu i greu, informava el meu veí, en un castellà perfecte, que tenien proves irrefutables que ell havia sostret les cortines de l’habitació durant l’estada a l’hotel i que, davant un fet tan desagradable, enutjós i execrable, ja duien a terme les gestions adients amb la policia perquè el delicte no quedés impune. La carta acabava dient que no se li acudís mai més tornar a ser client de l’hotel Màrmara i que s’atingués a les conseqüències que, sens dubte, es derivarien de la seva acció un cop les autoritats se n’encarreguessin oportunament. El meu amic s’havia lluït, i fins i tot havia aconseguit paper de carta de l’hotel, cosa que li donava a tot plegat una gran versemblança.

—Això és greu, amic meu —li vaig dir amb posat seriós, tornant-li la carta. El veí va començar a suar.

—No pot ser. Però, si només són unes cortines!

—Senyor Peralta, no vull espantar-lo, però avui dia els robatoris d’hotel estan molt perseguits. Els hotelers, farts de tenir greus pèrdues, han aconseguit un tractat internacional sobre aquesta qüestió. S’ho comuniquen tot entre ells, i a hores d’ara, possiblement, no l’acceptarien a cap hotel d’arreu del món.

Li vaig dir això amb convicció, sense que se’m notés tanta farsa, per la qual cosa em vaig engrescar i vaig anar a més.

Fins i tot jo em vaig sorprendre de la meva capacitat d’inventiva quan vaig explicar-li, ben seriós, el cas d’una parella de Barcelona que feia anys que s’estava a les presons xineses per haver sostret els queviures del minibar d’un hotel de Pequín, i que malgrat els esforços diplomàtics i polítics no s’hi havia pogut fer encara res.

—No pot ser. A la presó per una cosa així! —em va dir nerviós el meu atribolat veí.

—I tant que es pot acabar a la presó per una cosa que sembla tan poc important! I el que és pitjor és que la pena s’hauria de complir, no aquí, sinó a Turquia. El tractat internacional més recent recull l’extradició en aquests casos i no fa distincions entre petits i grans robatoris.

Sabia que n’estava fent un gra massa, però m’adonava que la ingenuïtat del veí no tenia límits.

—Per cert —li vaig dir— ha vist la peŀlícula L’exprés de mitjanit?

Quan va sentir això, vaig comprendre que l’havia vista perquè el seu rostre va passar de pàŀlid a morat i, durant un moment, vaig patir per la seva salut. Per això vaig compadir-me’n —no volia tenir la seva mort a la consciència— i li vaig dir que encara era possible evitar les «conseqüències del robatori» i eludir la presó. Només havia de fer, exactament, tot allò que jo li digués i el malson s’acabaria.

Aquella mateixa nit, el veí va despenjar les cortines turques del bany i les va empaquetar curosament. El cap de setmana se’l va passar tancat al pis, tot neguitós, contemplant les maleïdes cortines. L’espera segur que se li va fer llarga, i més per a algú com ell, que no acostuma a fer servir gaire el cap per a pensar. El diumenge a la tarda va venir a casa meva per a recollir el document que li havia redactat i les instruccions que havia de complir estrictament per a evitar «mals majors». Naturalment, jo vaig creure que després d’hores de «reflexió» no em faria cas, però anava ben errat.

El dilluns al matí, a primera hora, mentre m’arreglava per a anar cap a la feina, vaig veure per la finestra que el senyor Peralta creuava el carrer. Portava un paquet gros, ben embolicat. Vaig suposar que eren les cortines. També vaig comprendre que, complint fidelment les meves instruccions, es dirigia a l’estació de Sants. Allà va comprar un bitllet d’anada i tornada a Madrid…

Dos dies després, vaig veure que el senyor Peralta entrava a casa seva. Abans de tancar la porta d’un cop molt fort, em va dirigir una mirada matadora. No em va dir res i jo no vaig gosar parlar-li. Des d’aleshores no em dirigeix la paraula. La situació actual és més còmoda per a mi, perquè ja no em truca de nit esperant que li resolgui un tema legal. Però no me’n refio gens i estic buscant amb urgència un pis nou, lluny d’aquí, perquè temo per la integritat d’en Wherter, i per la meva també.

El sentit de l’humor del senyor Peralta és molt limitat, i encara no ha encaixat la meva «petita» broma. Uns quants dies després que arribés de Madrid, va aparèixer a la premsa escrita una notícia de petit format, però curiosa. També es va divulgar per alguna emissora de ràdio. El text de la notícia explicava que un home de mitjana edat, resident a Barcelona, del qual es feien constar només les inicials, s’havia presentat, visiblement nerviós, davant l’ambaixada de Turquia a Madrid. Anava amb un paquet de cartó, que de seguida va ser interceptat pels serveis de seguretat de l’ambaixada, que temien que es tractés d’una bomba. Tothom va quedar ben sorprès quan es va comprovar que dins el paquet només hi havia unes inofensives cortines de bany. Després, el cap de seguretat va agafar el paper que l’home no parava de mostrar-li mentre deia que era un document per a arreglar «el problema del robatori». Es tractava d’un extens escrit adreçat al senyor ambaixador, en el qual l’home demanava contrites disculpes per aquella mala acció, que havia consistit a furtar les cortines d’un hotel de luxe d’Istanbul.

Els empleats de l’ambaixada, que havien vist de tot, es van quedar bocabadats davant la compungida actitud del penedit soŀlicitant, i, segons que afirmaven els periodistes, encara reien per aquell succés tan insòlit.

Amb tot plegat, he arribat a la conclusió que en Wherter és més llest que el senyor Peralta. El meu gat no sempre em fa cas.

Rosa Fuixart

Me gustan los días como hoy, cuando entro en el restaurante y veo la mesa vacía, mi mesa. Es la mejor, situada junto a la ventana. Mientras espero los platos puedo observar a la gente sin ser vista y a los edificios de enfrente con las pequeñas ventanas que hacen que me imagine las vidas interiores. Mi terapeuta dice que son estas pequeñas satisfacciones cotidianas las que tengo que empezar a saber valorar.

He acabado la ensalada y el camarero me trae el solomillo. Lo corto y sangra, odio la sangre, no puedo superarlo, me repugna y me marea. Tengo la imagen de Hannibal Lecter guisando el cerebro de su víctima; nunca debí ver esa película ni vomitar sobre mi vecino de butaca.

Respira, respira, recuerda lo que te dice el terapeuta, respira y piensa, respira y piensa y entonces actúa. “Por favor, ¿sería tan amable de pasarlo un poco más?”.

Pero, ¿por qué sonríe este imbécil?. ¿Por qué lanza una mirada de complicidad a la rubia de la mesa de al lado?. No tienen ni idea de cómo soy, no tienen derecho a juzgarme. ¿Acaso notan cómo tiemblo?. ¿Cómo me sudan las manos?. Respira, respira y piensa, sé fuerte, no te dejes llevar por los primeros impulsos.

Pero ya he salido a la calle después de tirar la silla, me he dejado la chaqueta dentro, tropiezo con un transeúnte, cruzo la calle y esquivo un coche, abro la puerta del edificio de las ventanas pequeñas y subo al primer piso, saco la llave del bolsillo y entro. Lo conozco, no hace falta abrir ninguna luz y no hay muebles que me hagan tropezar. Llego a la habitación, subo un poco la persiana, no demasiado. Y cojo la recortada; está cargada.

Me sitúo, apunto directamente a la cabeza del estúpido camarero, respiro y… diparo, la bala le llega al cuello, brota la sangre a borbotones y tiñe su camisa blanca, cae al suelo. Respiro y disparo a la rubia, esta vez en el pecho y sus compañeros de mesa reciben la salpicadura de su sangre en la cara, en los brazos. Y salen a la calle aterrados y ensangrentados.

Yo respiro, respiro y pienso. Necesito seguir los consejos de mi terapeuta, no puedo ser tan pusilánime, pero realmente no sé cómo hacerlo.

Dejo de mirar por la ventana del restaurante, se acerca el camarero. “Su solomillo, señora, espero que esté a su gusto”.

Tengo que apreciar las pequeñas victorias, hasta ahora he conseguido la mitad; domino la respiración, sólo me falta dominar el pensamiento.

Ana Cutillas

El cielo, el mar limpio y transparente, el sol radiante sobre las casas encaladas, las montañas nevadas en la cima permanentemente… Esos eran sus recuerdos de niño. No se acuerda de cuándo y en qué momento empezó a interesarle la escritura, el plasmar tanta belleza que añoraba desde hacía tanto tiempo. Tal vez fue aquel libro que leyó años atrás, cuando todavía era un adolescente, y del que vagamente recuerda el contenido, pero sí su título: La casa del recodo. Eso debió ser lo que le impulsó a tomar lápiz y papel y sacar la añoranza de su alma. Al releer lo escrito nunca alcanzaba su objetivo, y le parecían superficiales aquellas palabras que, salvo en algunas frases, no conseguían describir sus sentimientos. Por eso se enfadaba consigo mismo y rompía el folio con rabia, o simplemente lo estrujaba en sus manos para después tirarlo a la basura. Esto no le hacía desistir de su empeño, porque creía conocer sus limitaciones, y al fin y al cabo, la escritura le servía de terapia para espantar la morriña.

Lo que nunca pudo saber con certeza fue en qué momento su compañera de trabajo recogía las cuartillas, estirándolas cuidadosamente para guardarlas amontonadas en una carpeta. Ella reescribía los poemas a máquina, colocando los puntos y comas donde debían estar, quitando letras equivocadas o añadiendo mayúsculas cuando convenía, y es que Marta era una chica ilustrada, como se suele decir. Ella trabajaba en la oficina, y sólo se relacionaba con Nicolás a la hora del almuerzo. Él, en cambio, fue poco al colegio, y tuvo que conformarse con ser un empleado de la limpieza, pero sí sabía leer; lo había aprendido antes de ir a la escuela, porque estaba todo el día preguntando cómo se llamaban las letras a sus hermanos mayores y a todo el que se le ponía por delante. Empezó a picarle la curiosidad del saber cuando su madre lo llevaba a misa una vez por semana; el sacerdote tenía un precioso libro rojo con filos de oro del que salían historias increíbles que a veces le hacían llorar.

En ese momento de su vida, no obstante, Nicolás tenía otra clase de preocupaciones: su trabajo, su casa, sus hijos…, pero el ratito del almuerzo era para él y para sus pensamientos. Marta lo observaba de lejos sin molestarle, y esperaba a que todos se marcharan para acercarse al contenedor y recoger su premio. Sin darse cuenta, Marta había logrado reciclar una gran cantidad de páginas. Decidió enseñárselas a su novio, que trabajaba en una editorial, y al cabo de unos meses, Nicolás recibió una carta donde muy amablemente le pedían que pasara por las oficinas para formalizar el contrato antes de que terminara el año. Una vez en la editorial, Nicolás tenía el libro entre sus manos y vio que Marta se le acercaba, ofreciéndole un bolígrafo para que se lo dedicara. Nicolás no entendía nada. Sin decir palabra, cogió el libro, lo abrió por cualquier página y leyó unas palabras al azar:

El almendro de mi casa

ya tomó agua de plata,

tiene las ramas repletas

de mariposas de nácar

Una lágrima resbaló por sus mejillas hasta romperse en las páginas del libro, dejando una mancha en forma de corazón. Nicolás escribió encima: gracias…

Luisa Ros Muñoz

(…)

25 de noviembre de 1984

Hoy mi madre y yo hemos idos a comprar figuras de Belén para enviárselas a mi prima, que vive en Sevilla. Espero que le haga tanta ilusión como aquel muñeco llamado Tragoncete que le regalamos cuando tenía cuatro años, a pesar de que ahora ya es bastante mayor. A mí la Navidad siempre me entusiasma, aunque todos nuestros parientes vivan lejos de nosotros, al igual que ella.

30 de noviembre de 1984

No tengo ni idea de qué estudiar cuando acabe la E.G.B., pues confieso que este último curso está siendo bastante difícil y laborioso para mí, a pesar de que los profesores dicen que soy inteligente.

23 de diciembre de 1984

Estas navidades conseguiré escapar del aburrimiento, mi mayor enemigo, ya que todos nuestros profesores nos han encargado algún trabajo para Navidad. Puedo imaginar a mi prima montando un hermoso Belén, como todos los de Sevilla, con su madre y usando nuestras figuritas, naturalmente. A mí lo que sí me haría ilusión que me mandasen ellos sería una caja de mantecados, ya que soy muy golosa y además son unos dulces que tardan mucho tiempo en estropearse.

(…)

Mercedes Moral

Es joven, pero muy maduro para su edad, la profundidad de su mirada de ojos pardos, te enseña una nobleza innata, posiblemente heredada. Cuando te mira con esos ojos profundos y atentos no es un niño, ni siquiera un adolescente inquieto, es casi un adulto cargado de sensatez, no hace nada sin medirlo antes, sin saber cual será el resultado.

La rutina le da seguridad, las alteraciones y los cambios lo descolocan, le alteran su ritmo natural.

Sus movimientos son tranquilos, a veces excesivamente lentos, camina despacio, con paso firme y seguro, no gesticula en exceso aunque si es expresivo.

Habla mucho con un vocabulario rico y claro, siempre expresa lo que quiere decir, no da lugar a las dudas o a los malos entendidos, su acento es limpio y contundente.

Su cuerpo es proporcionado, se está estirando, alargando en las formas, sus cálidas manos nunca están frías, igual de cálido es su corazón, es sensible a lo que le rodea, a lo que ve y a lo que escucha.

Nunca quiere ser el protagonista, ni la estrella, prefiere la seguridad que le proporciona estar en segundo plano, le permite estar ahí por si alguien le necesita. Le reconforta ayudar a los demás.

Es feliz con las pequeñas cosas que ve y siente a su alrededor, no es una persona de grandes ambiciones, sino de pequeños detalles, de cosas simples.

Es guapo, tiene unas largas pestañas y unos labios bien dibujados, carnosos y rojos. Su rostro es equilibrado, sin excesos en la nariz ni en las orejas ni en nada.

Su piel siempre tiene buen color, nunca está pálido ni con aspecto enfermizo, rebosa salud.

Es un buen deportista, aprende a esforzarse, a compartir victorias, a asumir los fracasos, entiende lo que es jugar en equipo y compartir lo bueno y lo malo, la idea de justicia suele guiar sus actos.

Su sonrisa, unida a la profundidad de sus ojos son su armas secretas, él todavía no sabe como utilizarlas, ni siquiera sabe que las tiene, ahora las usa de forma natural, ingenua.

Cuando te mira y sonríe, se enciende su rostro, te invade de una forma arrolladora.

Sus besos y sus abrazos, siempre van unidos, son generosos, sin esperar nada a cambio, no los raciona, los regala.

Él no quiere ser la estrella, pero sí es mi lucero.

Yolanda Gómez